El retorn de Kathy Acker
Una vegada, parlant de la seva obra, l’escriptora Kathy Ackerva dir: «I al cap d’un temps t’adones que la ficció es torna realitat». Tenia 36 anys, havia nascut a Nova York el 1947 i s’havia convertit en una de les veus dominants de l’escena punk de la ciutat. Cap rapat, tatuatges, cuir. Escrivia poemes, novel·les i assajos en què propugnava l’alliberament del cos des d’un feminisme molt sexual, que sorgia de la seva vida radical i provocadora. Tenia l’esperit trencador de Burroughs, però també se la relacionava amb l’escena postmoderna: reescrivia Grans esperances, de Dickens en clau underground, o convertia el Quixot en una dona que recorria els baixos fons de Londres o Nova York a la recerca de l’amor.
Kathy Acker va morir a Tijuana als 50 anys, quan buscava teràpies alternatives per combatre un càncer terminal. Hi ha autors amb una obra tan singular que s’han d’esperar anys fins que els canvis socials i les tendències culturals els fan retrobar lectors. És el cas de la ficció autobiogràfica de Lucia Berlin, per exemple, i hauria de ser el cas també de l’estil destroyer de Kathy Acker. N’hi ha símptomes. Fa poc Olivia Laing ha publicat la novel·la Crudo, en què parteix de la figura d’Acker per construir una ficció experimental so- bre el present desorientat i en caiguda lliure en què vivim. I l’any passat l’escriptora Chris Kraus va publicar-ne una mena de biografia, After Kathy Acker. «Acker mentia sempre», escriu, «quan la beneficiava i quan no». Però més que mentides literals, conclou, eren un sistema de pensament màgic, i al capdavall feia el que fan tots els escriptors: «Crear-se un espai des d’on escriure».
És aquest seu espai personal el que ara pot coincidir amb les idees del feminisme actual, del moviment MeToo o dels estudis al voltant del gènere i les transicions d’identitat. El 1987, l’editorial Anagrama va publicar dues novel·les de Kathy Acker: Aborto en la escuela i Don Quijote que fue un sueño ia la contracoberta la definien com a «feminista postlacaniana». Van sortir a la col·lecció Contraseñas, esclar. Han passat 30 anys, però semblen escrites demà passat.
☰