La meva amiga Moby

Estic viatjant per tot Espanya amb una balena a sobre. Moby Dick pesa força. Avions, carreteres, hotels, premsa. Per fi, el teatre: un lloc segur, el centre de gravetat sobre el qual gira i es basa la resta. La meva raó de ser. El refugi, el natural, l’infinit, el sense vores.

Dic que la balena pesa força. Cansat de vegades, esgotat d’altres, somio amb Moby Dick transvestida en Platero: «Petita, peluda, suau, tan blanca per fora que es diria tota de cotó, que no porta ossos». Però no. La blancor de Moby Dick (Moby, per als amics) no és la del blanc cotó, sinó la del blanc gel –rotund iceberg– de l’Atlàntic nord. I el seu esquelet porta fins a dues tones d’ossos en 20 i una mica més metres de llarg. Poca broma.

Tot i així, és apassionant carregar-la a cada funció. Sortim junts del camerino, camí de l’escenari. Alguns dies em ve de gust portar-la en braços i dipositar-la, com en llit nupcial, en el centre de l’escenografia. Altres vegades és ella la que m’estira, divertida per la por que endevina al meu rostre, dissimulant –intel·ligent d’allò més–, sàvia, llesta com ningú, rebotant el seu cos de paret a paret de l’estret passadís, com volent espantar en els dos —ella atlètica, jo a pas pesat— l’hora i mitja de responsabilitat que tenim per davant.

Ja en escena, ens enfrontem tots dos al negre i buit del pati de butaques i, agafats de la mà, mussitem al temps, amb aire de lletania, la nostra frase amulet: «El mateix mar per a Noè que per a mi». I ens submergim en la funció, com qui es llança a l’abisme, cada un pel seu costat, fingint un odi que no sentim, una ràbia que no és nostra, un combat imposat de segles, segurs de retrobar-nos al final, indemnes, de nou l’un als braços de l’altre.

I l’endemà, una altra ciutat. Un altre públic. I una altra funció. I la felicitat de ser còmics de la llegua. Abans-d’ahir, Andalusia. Avui, el País Basc. Demà, per terres de la Manxa. Demà passat, a Extremadura. A tot arreu, com a casa.