Maqueta de guerra civil
AQUÍ ES PREN PARTIT per un color ple i no se salven els suposats neutrals
El primer que ha de saber un lector espanyol d’un Boca-River és que no és un Barça-Reial Madrid, ni un Barça-Espanyol, ni un Reial Madrid-Atlètic de Madrid. És una maqueta de guerra civil en què els habitants d’un hemisferi surten a la conquesta del que li falta, i en què es pren partit per un color ple, temptació de la qual no se salven ni tan sols els suposats neutrals, que no trigaran a deixar-se absorbir per aquest forat negre que persegueix la totalitat i, per tant, la supressió del tot el que s’interposi en el camí.
Inspirada en la divisió que des del 1810 no acaba de donar forma al país, prolongant tensions històriques i posant en estat de suspens crònic la seva identitat, durant dècades s’ha fet córrer que l’Argentina és en si mateixa un Boca-River al nivell de la seva estructura i de molts dels seus nivells expressius. Una prova gairebé metàl·lica perquè és palpable són les objeccions (infundades, lleugerament psicòtiques) que una part de la societat té amb Messi. ¿Hi pot haver un element més dotat que Messi per a la unanimitat? No. Res. Excepte a l’Argentina. Amb aquest mapa genètic es jugaran els dos partits de futbol més insuportables de la història nacional, i això atorga a la vigília el perfil d’una guerra de dos mons el gènere dels quals, a l’hora de dramatitzar-ho, encaixa naturalment en l’òpera social. L’Argentina experimentarà el que no suporta. Però és a aquest tipus de desafiament sociòpata a allò ens hem acostumat, i per això es pot afirmar, al marge dels bàndols, que el plaer és el patrimoni comú pel qual l’Argentina apareix paradoxalment unida en la seva divisió.
També –molt en el fons– hi ha una final de dos caps en què s’enfrontaran dues tradicions. La de Boca, covada en la immigració genovesa de finals del segle XIX i en una certa llegenda de l’austeritat i l’esforç (i de la derrota que es ven cara, diguem al preu de l’honor); i la del River, d’extracció suposadament més burgesa, tot i que els temps han canviat i ara es podria afirmar que el Boca és l’equip del president megamilionari Macri, potser l’únic que mira amb una mica de sensibilitat entre la poca cosa que va quedant dreta al país. Com arriben els equips a aquest xoc de trens no té cap mena d’importància, i es fa difícil parlar del futur amb coneixement de causa. A diferència dels avançaments que abunden sobre la conducta meteorològica del món, aquí no hi ha drons, ni satèl·lits, ni xamans que puguin revelar el futur. En canvi, sí que es pot observar la realitat material que els va portar fins a allò que els mals publicistes de la televisió comencen a anomenar La batalla final. A River el va salvar el VAR en les semifinals. Boca va tenir un trànsit menys urgent, va estabilitzar el seu migcamp amb jugadors de caràcter (Nández, Pablo Pérez, Barrios) i va trobar els gols quan els va necessitar. Ah, tenir set al costat d’un got d’aigua: tant de bo es repeteixi aquest bonic fenomen de compensació.
Per sota de l’epidèmia d’ansietat despunta una literatura de la memòria. El seguidor de River destaca els últims dos encreuaments internacionals amb el Boca, en què es va imposar abans de les finals. El del Boca, recorda que té el doble de copes Libertadores que el seu rival, a qui a més «té de fill» (en l’argot de tribuna: haver guanyat més partits de tots els que es van jugar entre si). Quan l’intercanvi es posa dens, es regira la ferida més profunda, se sala i es convoca a un congrés de mosques, no deixant escapar el River del seu Infern, que en les estadístiques i en la memòria té una bèstia negra: haver descendit de categoria el 2011 i mantenir-se en el submón de la B l’any que el seu ‘papá’ (que no coneix aquest tipus de patiments) va ser campió de l’A.
☰
¿Hi pot haver un element més dotat que Messi per a la unanimitat?
Aficionats del Boca celebren el pas a la final de la Copa Libertadores.