Caminar sense pensament
NO HI HA RES COM invocar el llegendari ‘Flaco’ Spinetta per afrontar el que ens cau al damunt
«Quan és un Boca-River a un se li produeix al cap el Boca-River». Ho deia el llegendari músic i poeta Luis Alberto Flaco Spinetta, que va créixer al Bajo Belgrano, a 10 minuts de la pista del club de Núñez. El River Plate i el Boca Juniors van néixer al mateix barri, al mateix fangar, a la mateixa ribera. I es van dividir com un androgin. Aquesta col·lisió al cap és la que els dos bàndols estem vivint (alguns, patint) des que el 31 d’octubre a la nit els xeneizes (Boca) van empatar amb el Palmeiras (Brasil) a São Paulo. En l’anada d’aquesta semifinal, els argentins havien vençut per dos gols. El River, el dia anterior, havia deixat pel camí el Grêmio.
Els seguidors del River (que havíem patit l’avorriment de l’infern en la nostra visita a Porto Alegre, capgirant la sèrie en els últims vuit minuts i amb un penal assenyalat pel VAR) vam haver d’esperar uns dies més perquè la Confederació SudAmericana de Futbol (Conmebol) confirmés que el River és el segon equip de la final de la Copa Libertadores d’Amèrica. Això és Llatinoamèrica i els serials en aquest continent són com l’heura a la paret: s’apoderen de tot.
¿Què? ¿Com? Els dirigents del Grêmio van reclamar l’incompliment del càstig imposat al nostre entrenador (Marcelo Gallardo; afectuosament i amb admiració: Muñecoo Napoleón, d’ara endavant), que estava en «penitència» perquè l’equip va sortir tard en el segon temps davant del conjunt brasiler al Monumental (el nostre temple sagrat) i Conmebol l’havia multat amb un partit per reincidència. ¿El nou error del Muñeco? En el descans a Porto Alegre va entrar al vestuari, i va infringir la llei. Avui i durant tres partits internacionals més, no podrà estar al terreny de joc ni tampoc mantenir comunicació amb els ajudants o jugadors. ¡Duríssim! Superat l’escull («primero hay que saber sufrir, después amar, después partir, y al fin andar sin pensamiento», deia el tango), calia posar-se en «mode final de la Copa Libertadores». Una de les seqüeles de tanta bogeria viscuda la nit de la venjança a Porto Alegre va ser que vaig quedar afònic. Durant uns quants dies la meva veu va tenir menys línies que la connexió 4G... a l’Antàrtida. Barbotejant, gairebé afàsica. La batalla de Porto Alegre s’havia emportat la integritat de la meva veu. Tot i que també la integritat de la meva persona. Això em va dir la meva dona (un capítol a part: ¡és del Boca!) tardes enrere, quan em va demanar encaridament que netegi d’una vegada la pantalla del televisor. I sí, havia cridat tant però tant aquella nit davant de l’aparell, havia recordat tant però tant tot l’arbre genealògic de diversos jugadors de Grêmio i de l’àrbitre uruguaià Andrés Cunha, havia expressat tanta incorrecció futbolera, que la pantalla estava esquitxada de petits traços de saliva ja gentrificats. Però el futbol i la integritat perduda són una cosa habitual. Així que el mode final meritava la consigna tanguera: caminar sense pensament. Tractar com menys millor amb la realitat. No maltracti el cor, em va recomanar el cardiòleg. Acaba de complir 50 anys. Sigui compassiu. Distregui’s, va continuar l’especialista. ¿Com es fa?, vaig consultar. Ens espera el Boca. ¿Arriba un tsunami?, em va preguntar ell. Bé, els bosteros (apel·latiu que utilitzem per fer referència al seguidor del Boca) han perdut els últims dos superclàssics al seu estadi i aquest dissabte juguem a la Bombonera. Però no ens ha de guanyar el triomfalisme, li vaig dir.
Hem fet moltes hipòtesis amb les meves amistats del grup de WhatsApp Gallinas All Inclusive sobre aquesta final. Que ells han trobat un equip. Que ells arriben millor. Que al març els vam vacunar i ens vam quedar amb la Supercopa i ells també venien molt millor que nosaltres. Que no ens ha de vèncer el triomfalisme... Si bé no crec en Déu, crec en les decisions del Muñeco. I sé que avui, malgrat que les nostres pulsacions rebotaran en vermell com si fossin els volums d’una festa electrònica, potser recordarem la frase dita per Napoleón després de perdre el primer partit amb el Grêmio, al Monumental: «Que la gent cregui, perquè té en què creure».
☰