Una revelació amb marxa per a estona
MARÍA PÉREZ ha sigut designada millor atleta espanyola de l’any després de la bomba de la seva medalla d’or als Europeus
El millor atleta espanyol de l’any és una dona. No importa que Bruno Hortelano batés dos rècords d’Espanya en 200 i 400 metres, que Álvaro Martín es proclamés campió d’Europa de 20 quilòmetres marxa o que el brau Fernando Carro sorprengués amb la medalla continental de plata en els 3.000 metres obstacles. Un jurat sobirà format per 104 representants de tots els estaments de l’atletisme (directius, estadístics, periodistes, entrenadors, jutges, clubs i veterans) va decidir aquesta setmana que el trofeu, que porta el nom de José Luis Alonso, havia de ser aquest any per a una petitíssima però batalladora marxadora que el mes d’agost passat va sorprendre amb una contundent victòria en els Europeus de Berlín. María Pérez és ja oficialment, als seus 22 anys, el millor/la millor atleta espanyol/a de l’exercici, però amb marxa per a estona.
L’èxit de María Pérez és l’èxit d’«una guerrera», com la defineix sempre Daniel Jacinto Garzón. L’entrenador és l’únic que ha tingut en tota la seva carrera esportiva la marxadora d’Orce, una petita localitat granadina de 1.200 habitants que va crear a aquest fenomen de la naturalesa. «En la marxa espanyola, només Miguel Ángel López i jo tenim el mateix entrenador des que érem petits», explica Pérez, que l’11 d’agost va protagonitzar una de les sorpreses més excepcionals en els Europeus. Era un matí calorós i incidentat a Berlín, ja que una fuita de gas a la històrica zona de la Breitscheidplatz va aconsellar l’organització ajornar la sortida de la prova femenina de 20 quilòmetres fins que es va encavalcar amb la masculina. Un pilot de 58 atletes (30 d’elles dones) va prendre el circuit en una matinal que acabaria sent històrica, amb doblet de títols per a María Pérez i l’extremeny Álvaro Martín, i una plata per al madrileny Diego García Carrera.
En el cas de la granadina, era el primer títol en 32 anys —des de Mari Cruz Díaz a Stuttgart el 1986— i la tercera medalla continental per a la marxa femenina espanyola, sumant el bronze d’uns dies abans de Júlia Takács en la nova distància de 50 quilòmetres. La reacció de María Pérez en les últimes voltes va ser impressionant. Venint des de darrere, va superar la italiana Antonella Palmisano i la txeca Anezka Drahotova i va entrar triomfalment amb 1.26.36 h., rècord del campionat, segona marca mundial de l’any i rècord d’Espanya, superant l’anterior límit de María Vasco, l’única medallista olímpica espanyola en aquesta modalitat (bronze a Sídney 2000).
Els vídeos històrics de Vasco i de Beatriz Pascual van estar entre els arguments motivacionals de María Pérez, que 15 dies abans dels Europeus, després de concentracions en altura a Sierra Nevada i Font Romeu, va tenir problemes en els isquios que la van obligar a fer una de les coses que més odia: entrenar-se a la piscina. Però ho va fer, com ha fet sempre els sacrificis necessaris per convertir-se en una gegant de la marxa des dels seus 1,56 metres d’estatura. De petita jugava a una mica de tot a l’escola (futbol, bàsquet...), però una visita del marxador de Guadix Paquillo Fernández, acompanyat de Garzón, va fer que caigués encisada per la marxa. A més, se li donava bé. «Aprenia els moviments de forma natural, tenia un do per a la marxa», confessa. Als 15 anys va deixar Orce per anar a Guadix, on l’ajuda de Garzón («Els seus pares em van acollir com si fos de la família», diu, agraïda) ho va fer tot més senzill, compaginant la seva progressió amb el Batxillerat i, després, amb la seva carrera d’Educació Infantil, perquè els nens són una altra de les seves grans passions.
El pas dels 10 quilòmetres (en edats més primerenques) a la distància olímpica de 20, lluny de ser un problema, va ser una benedicció per al motoret indestructible de María. «Se’m feien més curts els 20 quilòmetres que els 10», ha assegurat en alguna ocasió. Sense sentir la més mínima pressió, l’any passat va ser subcampiona europea sub-23 i 10a en el seu primer Mundial, a Londres.
Berlín va ser la seva consagració, ajudada per un bon consell de Bruno Hortelano. «Si arribes bé, ¿per què no t’exigeixes l’or?», li va dir el velocista. «És veritat —es va dir María–. Sortiré a guanyar». I així va ser.
☰