La sarsuela perduda de Javier Krahe surt a la llum
El cantautor i Gastón Segura van crear ‘El Revoltoso’, boja incursió en el gènere amb implicació de Sisa i Pi de la Serra
Gumersindo Fuensalida, maquillador de morts, entra un matí al vàter de la seva modesta casa de Madrid. Un cop d’aire li barra la porta, de manera que no pot sortir. Treu el cap al carrer per una finestreta, veurà passar gent i gremis i en va els demanarà ajuda, mentre en vers es dol del seu trist captiveri.
És l’argument de la sarsuela El Revoltoso, escrita en delirants nits de maig i juny de 1991, el més singular i secret dels projectes en què es va implicar el cantautor i genial lletrista Javier Krahe. Guarden les proves la seva vídua, Annick, i el seu amic i coautor del llibret, l’escriptor Gastón Segura.
Després de la idea, una entesa d’artistes madrilenys i barcelonins. El paper de Gumersindo era per a Jaume Sisa, i de musicar-la s’encarregaria Quico Pi de la Serra. Pont aeri cultural. Compartien ironia, idees musicals i literàries, i aventures nocturnes i de carrer. Eren altres temps.
Gastón Segura va voler que la sarsuela es titulés El Revoltoso en homenatge a Ruperto Chapí, el seu paisà de Villena. Alacantí nouvingut al Madrid underground dels 90, Segura va tenir en Sisa el seu primer amic a la ciutat des que, una nit, va intercanviar amb ell notes en català, recolzats tots dos a la barra de l’Elígeme, mític bar de tantes mogudes de la movida.
Mai sabrem com encaixaria Sisa al paper, ja que l’obra no es va estrenar. El febrer de 1992, presentada al Centro Dramático Nacional –al teatre María Guerrero– la va rebutjar per carta el seu director literari, Vicente Molina Foix: «No s’ajusta a la línia de programació que hem plantejat per a la temporada que ve».
CORCUERA Potser va ser pels seus versos, estrafolaris fins i tot per al gènere de sarsuela. En una escena, arriben uns probes funcionaris entonant: «En la lucha contra el fuego / ¿quiénes somos los primeros? / ¡Los bomberos! / Con el hacha, con el pico, / con el casco y la manguera, / con la cuerda y la bombona / ¿Quiénes trepan la escalera? / ¡Los bomberos, los bomberos, los bomberos!».
O potser les lletres eren massa per a segons quins capitostos. En una altra escena, demana el pobre Sisa a un vianant: «Dé usted aviso a Corcuera. / Usted corra la voz / de que hay droga culera / y él me sacará afuera / de esta cárcel atroz / arreando una coz / a la puerta trasera / o a la delantera, / pues, ¡menudo es Corcuera!».
Javier Krahe va mantenir fins a la seva mort (2015) una sardònica visió dels mandarins socialistes. Als 90 era un maleït, adorat per la progressia però condemnat a un tàcit ostracisme per aquest ‘establishment’ cultural, municipal, provincial i teatral que dona menjar a un músic. A la campanya del referèndum de l’OTAN, en què Felipe González se la jugava, havia gosat entonar amb Joaquín Sabina una erosiva cançó censurada a la tele, Cuervo ingenuo: «Tú decir que si te votan / tú sacarnos de la OTAN. / Tú convencer mucha gente / Hombre blanco hablar con lengua de serpiente».
El suc de les murgues, boleros i àcides composicions de Krahe amara la sarsuela. «Els dimarts i dijous quedàvem a les onze i ens posàvem amb les lletres. A les tres ja parlàvem d’altres coses, i se’ns feien les cinc de la matinada», recorda Segura, autor de sis novel·les i nombrosos assajos i contes, que acaba de presentar, Las calicatas por la Santa Librada (Drácena), novel·la finalista absoluta del 23è Premi Azorín, sobre la recerca per un oficial i dos soldats d’una locomotora desapareguda durant la guerra.
L’assumpte de El Revoltoso prové d’una anècdota estudiantil de Segura. La va patir un company al vàter del seu pis d’estudiant de València, i demanava socors per la finestreta a crits: «¡Per favor, no puc sortir!».
A la primavera del 91, Segura i Krahe celebraven a casa del primer un ritu nocturn. «Havia de tenir preparada una ampolla de Ballantine’s, com a líquid inspirador –relata Segura–. Jo m’asseia a l’ordinador i Javier a una taula, davant, anava mesurant versos repicant el ritme amb els dits. Era meticulós amb la mètrica. De vegades deixava anar: ‘Aquí aniria bé una jota’, i començava a versificar...».
Pur Krahe amb retrogust a Brassens és el lament de Gumersindo per no poder, en el seu captiveri, atendre
L’obra va ser rebutjada pel Centro Dramático Nacional: s’ha de recordar que Krahe va ser marginat pel socialisme
el gosset de la veïna: «Solo estoy yo y como si no estuviera, / que no he podido atender a su can, / bestia terrible, colmilluda fiera, / que desayuna una res entera / y aún quiere postre y hay que darle un flan».
ELS CAFÈS Eren, ja s’ha dit, altres temps: avui, la discussió més popular sobre una lletra de cançó es lliura a Operación Triunfo per aquella paraula de Mecano, «mariconez». Segura, Krahe i Sisa vivien en un altre món, el de l’última generació que a Madrid –com el difunt Álvaro de Luna– feia cultura als cafès. Bohemi, Segura es va finançar amb préstecs d’Alfonso González, el mistaire del Gijón. I Krahe era un parroquià tan fidel de l’Estar, davant de l’Elígeme, que els escaquistes del local el van proclamar president del torneig dels dilluns a la nit, que encara existeix. Durant el seu mandat, Krahe va imposar una sola norma: no s’hi jugarà en pantalons curts.
Una nit va arribar Krahe a casa de Segura anunciant: «M’ha dit el Quico [Pi de la Serra] que li enviem la sarsuela, que vol musicar les romances». Krahe «venia eufòric. Era de les poques notícies agradables que rebia de la professió aquells dies», recorda Segura.
L’amistat va catalitzar la colla catalanomesetària. Sisa s’havia aclimatat en un refugi madrileny, convertit en personatge castís, part del paisatge d’El Rastro. Vivia al carrer Estudio, al costat de l’institut San Isidro, per les aules del qual havien passat Víctor Hugo, Baroja, Cela...
Sisa –o Ricardo Solfa– aportava a l’ambient la seva quota de deliri. Sortien Segura i ell a la nit en un Panda desgavellat que conduïa Carlos Tena. De Sisa va ser la idea d’acabar les matinades anant a Atocha a acomiadar l’AVE que sortia cap a l’Expo-92, agitant mocadors i amb una ampolla de cava, com si fos el Transsiberià partint a creuar la taigà. O la d’anar a llançar petons als lleons del Congrés, fets, ja se sap, amb bronze de canons arrabassats pel general Prim als moros.
En aquesta clau desmitificadora, «a Sisa li va encantar la idea d’encarnar Gumersindo», relata Segura. Però Krahe es va posar amb un altre disc, Segura en un altre llibre i Sisa en un retorn a Barcelona. De les nits de l’Elígeme i de l’Estar va quedar com a epitafi en El Revoltoso una dedicatòria dels bojos madrilenys al no menys llunàtic amic català: «A la memoria del eximio cabaretero y funambulista don Jaume A. Sisa Mestre, de grato recuerdo en lupanares, célebre por sus pompas en los acontecimientos de mayor tronío, pero por cuya naturaleza galáctica, se transmutó o desapareció de un arrebato de nostalgia».