La saturació d’estrenes asfixia el cine espanyol

L’última sobresaturació d’estrenes condemna la majoria a la invisibilitat a la taquilla Les pobres recaptacions revelen l’inesperat fiasco d’algunes propostes de cinema d’autor

En els últims dos mesos s’han estrenat a Espanya més de cent pel·lícules. Més de 40 al setembre, gairebé 70 a l’octubre. Normalment, unes 10 o 12 cada setmana, però la mitjana va saltar ahir pels aires amb gairebé 20 noves incorporacions a la cartellera. De tot aquest maremàgnum de títols de diverses nacionalitats, 35 han estat espanyols. Això vol dir que tots els caps de setmana han aparegut dues o tres (fins i tot quatre) noves pel·lícules nacionals a la xarxa de cines.

Podríem celebrar la bona salut de la indústria gràcies a aquesta exuberant quantitat de noves propostes, però els resultats de taquilla no han sigut precisament esperançadors. ¿S’està el cine espanyol sabotejant a si mateix?

Històricament, la rentrée tardoral sempre ha sigut el moment ideal per donar sortida a les estrenes més importants de l’any. La temporada de premis s’acosta i així la pel·lícula continua més fresca en la memòria de cara als Goya i, a més, s’acumulen els festivals (Sant Sebastià, Sitges, Valladolid, Sevilla...), que constitueixen una plataforma fonamental per al llançament dels films. No obstant, aquesta fórmula no sempre funciona, o almenys no dona els resultats previstos.

PASTÍS MÉS REPARTIT D’aquests 35 títols, només quatre (El reino, de Rodrigo Sorogoyen; Ola de crímenes, de Gracia Querejeta; La sombra de la ley, de Dani de la Torre, i El fotógrafo de Mauthausen, de Mar Targarona) han superat el milió d’euros, i sense cobrir del tot les expectatives que tenien de recaptació, obtenint números més discrets de l’esperat en els casos en els quals el nivell de producció era elevat. Potser les xifres més preocupants arriben del cinema d’autor amb vocació comercial, de títols com Petra, de Jaime Rosales (que porta recaptats 155.000 euros), de Quién te cantará, de Carlos Vermut (143.000 euros), El árbol de la sangre, de Julio Medem (119.000 euros) o d’Animales sin collar, de Jota Linares (68.000 euros).

«El pastís és més petit i està més repartit», explica a aquest diari José Tito, codirector de la distribuïdora La Aventura. «A posteriori és fàcil fer anàlisis del motiu pel qual ha funcionat o no una pel·lícula, però tots els distribuïdors treballem durament per fer atractius els nostres títols. Cada pel·lícula ha de trobar la seva mida i públic. Si és limitat i intentes obrir el seu mercat, perdràs diners». Tot es complica una mica més si en una mateixa data competeixen entre si pel·lícules d’un perfil similar. «Llavors competiran pel mateix públic», diu Octavio Alzola, responsable de programació dels Renoir a Madrid. «O va més gent a una que a una altra, o es reparteix i totes dues es queden a mitges. I si entra una estrena forta estrangera, com Bohemian rhapsody, eclipsa totes les altres».

Per Enrique Costa, un dels directors de la distribuïdora Avalon, «el problema és que el cine espanyol continua veient-se com un gènere en si mateix», per això hi ha tanta rivalitat entre títols, tot i que no tinguin res a veure entre ells. «Jo els poso aquest exemple als meus alumnes del màster de màrqueting de l’Ecam. Si en un telenotícies es parla de quatre pel·lícules divendres, dues seran d’una major, una altra de produïda pel seu propi canal, i una quarta l’aposta personal del redactor. El nostre cine ha de ser aquesta aposta. Si hi ha dues pel·lícules espanyoles aquell cap de setmana, el més probable és que una en surti perjudicada». És el que li ha passat a Quién te cantará davant El fotógrafo de Mauthausen, que s’ha convertit en la sorpresa de la temporada i ha arrossegat el públic gràcies al seu explosiu binomi: Mario Casas + Holocaust.

¿HI HA JOVES ALS CINES? Un altre capítol a part seria el canvi que s’ha produït en els últims anys en els hàbits de consum. ¿Van els joves al cine? «Jo no els veig allà», ens diu Enrique González Kuhn, director de la distribuïdora Caramel Films. «La fidelització comença a partir dels 35 anys. No obstant, el públic de les xarxes socials, que tan actiu sembla, no va al cine». González Kuhn creu que, en aquest sentit, Twitter és una bombolla que no reflecteix la realitat del que passa. «Poden posar pels núvols una pel·lícula i després és un fracàs de taquilla», apunta Tito.

Quant a la sobresaturació d’estrenes, és possible que de manera inconscient, o no, els exhibidors hagin

Enrique Costa DIRECTOR D’AVALON «El problema és que el cine espanyol continua veient-se com un gènere en si mateix, per això hi ha tanta rivalitat»

manllevat la filosofia maximalista de les plataformes. «De vegades –opina Tito– em fa la sensació que els cines són com aquestes plataformes obsessionades amb oferir com més quantitat, millor. I al final es converteix en un peixet que es mossega la cua: l’exhibidor ha de continuar proveint la demanda i continuar amb la rotació i si una pel·lícula no funciona el primer cap de setmana, està morta».

En efecte, la recaptació d’una pel·lícula el primer cap de setmana resulta fonamental. Perquè el que abans anomenàvem el boca-orella, segons Costa, ja no funciona: no dona temps per recomanar una pel·lícula perquè pot ser que al cap de pocs dies desaparegui. Hi ha excepcions, com Carmen y Lola, la pel·lícula d’Arantxa Echevarría que ha aconseguit mantenir-se gràcies a l’interès que va despertar la seva proposta d’història d’amor entre dues noies gitanes. Va tenir una bona mitjana per còpia de 2.500 euros en la seva estrena i això li va permetre guanyar-se la confiança dels exhibidors perquè aguantés. I allà resisteix. Ara per ara porta recaptats 321.000 euros. No està gens malament per a una pel·lícula independent.

Més enllà de les lògiques reserves, l’streaming no és el dolent de la pel·lícula per Carlos R. Ríos, director del D’A Film Festival Barcelona i de la distribuïdora Noucinemart. Les plataformes s’han convertit en una nova forma de lleure, i moltes pel·lícules independents tenen una segona vida en aquestes plataformes. «Són una pantalla més, reforcen la visibilitat de pel·lícules més fràgils que han tingut estrenes amb molt poques còpies». I no només això. La enfermedad del domingo o Verónica han assolit una gran repercussió internacional gràcies a Netflix. «Vivim un procés de mutació», diu el productor Enrique López Lavigne, l’home darrere de Quién te cantará o Tu hijo, de Miguel Ángel Vivas. «Hi ha un flux constant d’espectadors entre les plataformes i les sales i cal trobar un equilibri».

EQUILIBRIS Octavio Alzola ha de fer veritables equilibris cada setmana per ficar les noves pel·lícules i mantenir les de setmanes anteriors. I reconeix que és una pena que durant alguns mesos hi hagi una sequera de títols més gran. Campeones es va estrenar el 6 d’abril i pràcticament no tenia competència. Va arrasar, i no només això, ha batut rècords de permanència en les llistes del més vist durant mesos. Acumula més de 22 milions d’euros recaptats. A un nivell més indie, va ser també l’estratègia que va utilitzar Estiu 1993. Va anar creixent a poc a poc, presentant-se en festivals i el seu recorregut es va anar allargant des de la seva presentació a Berlín fins als premis Goya. ☰

Enrique López Lavigne PRODUCTOR «Hi ha un flux constant d’espectadors entre plataformes i sales i s’ha de trobar un equilibri»