Por de camí cap a casa sola

Ets al metro, notes que algú s’acosta massa per darrere, i t’apartes avergonyida. Se’n va la teva amiga, et diu que li truquis si cal. Et quedes sola. El teu cor s’accelera i només esperes que baixi molta gent a la parada, però alhora prefereixes no trobar-te amb ningú. Surts i acceleres el pas per arribar a casa com més aviat millor. Avances tothom fins que tu i una desconeguda esteu soles pel carrer. Sents com li falta l’alè igual que a tu perquè va gairebé corrent. Només us mireu, sobren les paraules. Aneu l’una al costat de l’altra. Aquesta desconeguda es conció verteix per un moment en la teva millor amiga. Ara només esperes que visqui a prop teu.

Una altra vegada sola, toca córrer més. Treus les claus un quilòmetre abans d’arribar. A la porta, mires cap enrere esperant no veure ningú. Per fi a casa. Avises la teva amiga, que també t’ha avisat a l’arribar a casa seva. En 15 minuts tens temps de sentir mil coses. Por, valentia, ràbia i impotència és tot el que jo vaig sentir ahir a la nit, com moltes altres vegades. Moltes m’entendran, d’altres no tant. Això és només una part del que patim dia rere dia. Sense distin- d’edat, classe o lloc, ens passa a totes. No exagerem ni intentem fer-nos les víctimes. Només esperem comprensió i que, en una situació així, deixeu un espai per no donar peu a malentesos ni fer que el cor se’ns acceleri. Per part nostra, només ens queda fer-nos amigues de desconegudes cada nit que sortim i explicar-ho per saber que no estem soles. Laura Morales Estudiant. Esplugues de Llobregat.