Teràpies alternatives

Amb més o menys fonament, la ciència sempre s’ha atribuït el monopoli de la certesa absoluta, menyspreant altres disciplines herètiques: la mitologia, la religió, la filosofia, la psicoanàlisi, el mentalisme, la dietètica no oficial... Ara, li toca rebre a les teràpies alternatives o complementàries. Sense pretendre reivindicar-les, considero que la medicina convencional hauria de fer una mica d’autocrítica i preguntar-se el perquè d’aquest incipient transfuguisme. Així, malgrat la indubtable excel·lència i abnegació de tants i tants professionals i d’avenços tècnics prodigiosos, el panorama no sempre és encantador: la saturació de la sanitat pública, les tarifes exorbitants de la privada, l’expedició excessiva de fàrmacs i la consegüent reguera d’efectes secundaris agressius, el tractament asèptic i despersonalitzat que dispensen alguns sanitaris, l’afany a perpetuar diagnòstics inexactes i la falta d’humilitat per reconèixer errors són aspectes totalment millorables i compatibles amb una necessària erradicació de les males praxis. Però s’ha d’evitar caure en la temptació de victimitzar i/o sobreprotegir el pacient. La majoria de nosaltres tenim prou criteri i discerniment per triar, lliurement i responsablement, el que més ens convé.