L’última parella

ha una foto històrica, potser l’última de Roberto Bolaño, on es veu l’escriptor en la celebració dels seus 50 anys, a casa del seu amic A. G. Porta. Hi surten Juan Villoro, Ignacio Echevarría, Claudio López Lamadrid i, entre d’altres, Carmen Pérez de Vega, abraçada a l’escriptor, que ja estava malalt, pocs mesos abans de morir. Després va venir tota la resta: els vòmits, aquell viatge en cotxe a Barcelona, l’ingrés a la Vall d’Hebron, l’agonia. I l’inici d’una història que el mateix Bolaño hauria escrit com un episodi més de les seves novel·les, amb personatges que es debaten entre la conservació de la memòria i la reivindicació sentimental, entre la defensa d’un amor apassionat i la fixació per esborrar les traces de tot allò que va succeir i que s’entesten a dir que no va ser cert.

El penúltim capítol és la demanda que la dona de Bolaño ha interposat davant els jutjats perquè la justícia decideixi si Pérez de Vega va ser o no l’última parella del xilè. Un assumpte que va més enllà dels drets d’autor i que Vladimir Herrera, poeta peruà, qualifica així: «La negació de l’existència de Pérez de Vega és el veritable motiu de les accions de Carolina López, la vídua, perquè la gelosia filosòfica acostuma a ser retroactiva». Caldrà veure què decideix el jutge (¿qui va ser en realitat l’última parella de Bolaño?), en aquest relat estrambòtic que bé podria ser l’excusa d’un Sálvame. Literari, això sí.

☰

Una infecció de transmissió sexual