La culpa de la premsa
Els mitjans de comunicació han servit habitualment d’altaveu a veritables entabanadors de la salut Els periodistes han donat la mateixa validesa a les seves exòtiques teories que a la ciència
Dietes anticàncer, reiki, acupuntura, homeopatia, osteopatia, medicina holística i ortomolecular... Moltes disciplines no avalades per la ciència han aconseguit calar en la societat. ¿Per què? Per molts motius. Entre altres, la cobertura que els han donat (els hem donat) els periodistes.
«Els mitjans de comunicació han estat durant dècades donant la mateixa validesa a la ciència oficial que a les disciplines exòtiques. En la premsa, la ràdio i la mtelevisió es parla del càncer i la quimioteràpia, sí, però també que un paio et posa les mans al cos i et pot curar», denúncia Luis Alfonso Gámez, divulgador, periodista científic d’El Correo i soci fundador de Círculo Escéptico, una associació que fomenta el pensament crític contra la pseudociència.
Gámez recorda que van ser les televisions públiques i privades les que van encimbellar –ja fa un temps– personatges com Txumari Alfaro. A La botica de la abuela (TVE), el naturòpata oferia en els anys 90 «bonics i entranyables consells»: taronges per evitar la pèrdua dels cabells o tomàquets per curar les amígdales amb pus.
Els periodistes el van convertir en un guru de la salut natural. Passejant-se per platós de televisió, estudis de ràdio i pàgines de diaris, Alfaro, autor de diversos llibres, ha de- fensat l’origen emocional de malalties greus com el càncer, ha beneït les propietats curatives de la nostra pròpia orina i ha recomanat ènemes de cafè per a les migranyes.
«Les teles públiques i privades han sigut, i continuen sent, un colador sistemàtic d’engalipadors. Allà hi ha Javier Cárdenas, posant en dubte l’efectivitat de les vacunes, o Mariló Montero, promocionant l’homeopatia i assegurant que olorar una llimona pot combatre el càncer», conclou Gámez.
Carlos Elías, catedràtic de Periodisme de la Universitat Carlos III, assegura que, en contra del que s’ensenya a les facultats, «els periodistes no han de ser neutrals». La premsa sempre ha d’estar del costat de la víctima i no del botxí, així que el mateix passa amb la ciència. «No es pot donar veu a tothom, com s’ha fet en els mitjans enarborant la bandera de l’objectivitat. perquè hi ha temes dels quals només un científic, un investigador o un químic pot opinar».
Corrent filosòfic
El mediàtic Txumari Alfaro recomana ènemes de cafè per a les migranyes
Llicenciat en Periodisme i Química, Elías critica la falta de formació científica que reben els estudiants a Secundària, Batxillerat i carreres universitàries de lletres. A parer seu, hi ha un altre factor que ha contribuït a convertir en gurus determinats xarlatans: «La filosofia postmoderna i el llegat d’autors com Paul Feyerabent, que ha influït molt en el periodisme i que ve a dir que la ciència és una narrativa més, igual que els contes de fades. La conclusió és que el xamanisme és una altra cultura i, per tant, no podríem qualificar-la de no vàlida. Tot això ens porta a la postveritat, les fake news i Donald Trump».
Malgrat que no hi ha proves científiques de la seva existència, els
mitjans de comunicació continuen fent reportatges de persones que diuen tenir sensibilitat química múltiple (una mena de sensibilitat a tots els productes químics quan estan sintetitzats) o hipersensibilitat electromagnètica (a les ones del wifi, per exemple).
Els periodistes no contrasten amb la ciència el discurs d’aquestes persones, que estan suggestionades per xarlatans i que, en realitat, pateixen un altre tipus de problemes, gairebé sempre psiquiàtrics.
Els defensors de les pseudoteràpies acostumen a ser personatges exòtics que tenen un discurs diferent, llaminer, divertit i cridaner. Un periodista necessita titulars i ells els en donen a tones. El resultat és que mitjans de comunicació seriosos concedeixen espai a gurus que ens parlen d’aliments anticàncer. La premsa també empara persones que afirmen haver tingut contacte amb extraterrestres. I per a alguns diaris, els xamans que recomanen derivat del lleixiu per guarir la sida, l’ebola i l’autisme són senzills i honrats agricultors. Com Josep Pàmies.
Isidoro Martínez Vélazquez, responsable del perfil de Twitter Qué mal puede hacer, bolcat en la prevenció contra les pseudoteràpies, critica la premsa per incloure «mentides com l’horòscop», així com per dedicar moltes contraportades a promocionar «la xarlataneria i el pensament màgic».
Mala praxi
Xavier Ramon, doctor en Comunicació i professor de Deontologia Periodística a la Pompeu Fabra, confirma que la difusió de continguts sobre pràctiques i teràpies alternatives ha proliferat en els últims anys en els mitjans de comunicació generalistes. «En l’era del clickbait, un titular cridaner ven, i els ciutadans estan cada vegada més exposats a la desinformació». Davant aquesta «mala praxi ètica», Ramon demana als periodistes que reflexionin i es comprometin amb els principis de la professió: «Fer servir fonts autoritzades, contextualitzar la informació, evitar les especulacions i no confondre l’espectacular amb el rellevant».H
«No es pot donar veu a tothom», assegura el catedràtic Carlos Elías
«En l’era del ‘clickbait’, un titular cridaner ven», recalca el professor Xavier Ramon