La pròpia medecina

Aquest divendres vaig anar al cine a veure la sessió gairebé furtiva de Take the ball, pass the ball, el documental sobre el Barça de Guardiola, dirigit per Duncan McMath, i com molts aficionats vaig tenir aquella sensació de reviure una cosa única, excepcional. És cert que vaig trobar a faltar un record al paper que va tenir Tito Vilanova en aquest èxit, però en tot cas la celebració d’aquells quatre anys daurats del Barça de Pep brillen a la pantalla gran per moltes raons: pel record i les paraules de jugadors com Henry, Abidal, Xavi o Valdés; per la defensa d’un estil de joc des dels orígens amb Cruyff; per la reivindicació del paper que exerceix la Masia en la identitat blaugrana. No obstant, el que més destacaria és l’absència de nostàlgia. Ens mostra un passat recent que es recorda des de l’admiració i l’alegria, però també com una inspiració per al present i el futur immediat.

Suposo que era inevitable, doncs, que ahir, veient com el Barça queia davant del Betis, pensés en aquells quatre anys de títols i futbol jeràrquic. Sobretot en la primera part, quan el ball que ens donava l’equip de Setién –anticipació, pressió, intensitat– em va despertar les sensacions d’una altra tarda grisa de fa anys: la derrota per 4-0 davant el Bayern, en semifinals de Champions del 2013, quan entrenava l’equip Jordi Roura (en substitució temporal del malaguanyat Tito).

Mirar-se al mirall

¿Per què vaig reviure aquesta derrota, i no qualsevol altra? Doncs perquè amb aquest Betis de Setién em va passar com amb el Bayern de Jupp Heynckes: de sobte el Barça es veia obligat a mirar-se al mirall. Per una vegada, algú el vencia amb les seves pròpies armes. Li feia tastar la seva pròpia medicina. Malgrat la derrota i la incertesa que pugui generar, aquest és un exercici saludable per a l’equip actual: de tant en tant convé mirar-se al mirall i ser conscient dels defectes. En la segona part, per exemple, quan el Barça semblava que podia remuntar, els jugadors del Betis es van marcar una sessió de passades i control que em va fer pensar que s’havien canviat les samarretes.

Ara, després d’una derrota tan clara, seria demagògic demanar-los als jugadors que vegin el film sobre Guardiola com a forma de motivació. Com deixa entreveure Víctor Valdés a la pel·lícula, al recordar el vídeo motivacional de Pep amb la música de Gladiator–abans de la final de Champions de Roma–, aquestes expansions sentimentals més aviat els resulten vergonyants. Tampoc no crec que Valverde pogués treure moltes conclusions sobre com millorar el joc. Segurament entendria una cosa que en el fons ja sap: la idea és allà, i no es discuteix, i potser el que li falta a aquest equip és més convicció, més naturalitat. Que cada partit no sigui una odissea per culpa dels canvis, les lesions o els jugadors rebels. Sovint jugar en gran passa per creure-s’ho, i no sé si aquesta és la idea que transmet sempre Valverde. Ahir, per exemple, en la roda de premsa del 3-4, podria haver sigut més generós amb un Betis que va jugar molt bé. A més de ser agraït, hauria sigut una manera de reivindicar el seu propi estil, sense generar dubtes.

☰

Valverde hauria pogut ser generós amb els elogis a un Betis que va jugar molt bé