L’home que va incendiar la crítica rock
Veu la llum en castellà ‘Reacciones psicóticas y mierda de carburador’, antologia d’articles de Lester Bangs El periodista dels EUA, mort el 1982, va injectar dosis kamikazes d’honestedat i subjectivitat al seu ofici
Cal situar-se als Estats Units, anys 70, quan el rock s’havia convertit en un objectiu cultural de masses, per entendre l’abast de les peces periodístiques de Lester Bangs, el crític musical al qual Rolling Stone va acomiadar «pel seu tracte poc respectuós amb els artistes» i que va representar una manera honesta i ultrasubjectiva, apassionada però amb noció de la distància, de parlar de la música del seu temps. Una figura de culte potser més citada que llegida, sobretot a Espanya, disfunció que ara remeia l’edició, per fi, en castellà de la seva primera antologia d’articles, Reacciones psicóticas y mierda de carburador.
Es tracta d’un volum publicat originalment en anglès el 1988 pel guru Greil Marcus i que veu la llum avui a càrrec de Libros del Kultrum, nova singladura editorial de Julián Viñuales (Global Rhythm, Malpaso). Textos procedents, sobretot, de publicacions underground, com Creem i Village Voice. En el pròleg, Marcus llança una atrevida hipòtesi: «¿un crític de discos de rock va ser el millor escriptor nord-americà?» La prosa de Bangs era torrencial i refrescant, plena de referències culturals i subculturals sense caure en l’enciclopedisme, impulsiva i descarada, i posava un accent extrem al nou periodisme esbossat en els 60 per Truman Capote. Periodisme gonzo, així és com se’l va denominar, o kamikaze, amb l’autor enfangant-se i sortint viu de cada situació amb la ploma llesta per perforar l’ànim del lector. Articles en els quals Bangs va fer saber que es pot estimar un artista i alhora destrossar una de les seves obres (allà hi ha les seves picabaralles amb Lou Reed). O acompanyar-lo de gira i després qüestionar-lo. El 1977, va seguir The Clash pel Regne Unit, i en un llarg i sucós text explica la seva contrarietat davant del contrast entre el que el grup predicava (ètica punk de classe treballadora) i el tracte altiu amb els fans, un dels quals, segons narrava, va ser humiliat i apallissat pel seu xofer sense que els músics s’immutessin.
CREAM, LA DEBACLE / Bangs va morir el 1982, als 33 anys, de les complicacions d’un procés gripal (feia poc havia sortit de les drogues quan una medicació se li va posar malament), i els seus articles queden com a testimonis de la seva mirada insurrecta, en el fons romàntica, cap a un objecte, el rock, que, com ell advertia, havia «començat a anar costa avall el 1968», amb la creació del supergrup Cream. A la pel·lícula Casi famosos (2000), de Cameron Crowe, excrític musical, el malaguanyat Philip Seymour Hoffman es posava en la seva pell i en el seu característic bigoti en una escena simbòlica: Bangs tira a terra exemplars de discos de Jethro Tull i Yes i saliva davant de la portada de Raw power, d’Iggy & The Stooges.
La seva primera crítica de discos, del 1969, que no recull el llibre, va ser premonitòria del seu estil: admirador de MC5, es va carregar el seu primer àlbum, Kick out the jams, malgrat l’aparatosa campanya publicitària que va envoltar el llançament. O potser en part, a causa d’aquesta, ja que tanta expectativa va xocar, als seus ulls, amb les deficiències d’aquella gravació en directe. Bangs va practicar l’art de discutir els judicis dominants: l’àlbum Ziggy Stardust, de Bowie, era poc més que una fotesa, i els bons eren el soul-funky Young Americans (incomprès per molts dels seus fans) i el seu lúgubre continuador, Station to stati- on. Però la temptació de titllar-lo, tal com raja, com un egocèntric capritxós o un provocador es va rebaixant a mesura que un es deixa portar per aquests textos torrencials en els quals revela un fons cultural sòlid, amb pilars en la literatura beat i en músiques alienes al rock’n’roll com el jazz de Coltrane o Davis.
Narrativa de vegades jeroglífica,
«Als anys 70, una
crítica podia fer famós un artista o enfonsar-lo», diu Ignacio Julià, traductor del llibre
que ha fet de la traducció al castellà, a càrrec d’un prestigiós crític musical, Ignacio Julià, una tasca que infon respecte. «El seu llenguatge no només era complex i personal, i incloïa slang, sinó que fins i tot s’inventava paraules. Vaig fer unes consultes a Greil Marcus i la seva resposta va ser: ‘Ho sento, jo tampoc sé què vol dir’», explica Julià, que ha procurat «recuperar l’argot i la forma d’escriure que s’utilitzava en la premsa musical espanyola dels 70». Per a Ignacio Julià, que en aquells anys es va introduir a les pàgines de publicacions com Star i Vibraciones, més enllà de la seva estampa d’enfant terrible i flagell de la indústria, Lester Bangs era «un moralista» que associava el rock’n’roll a uns valors ètics i que «demanava també al lector que es comprometés i prengués posició». Tot això, en contrast, afegeix, «amb la crítica musical d’avui, que amb prou feines emet judicis negatius i que s’ha convertit en una part més de la indústria de l’entreteniment».
PODER / Als anys 70, una crítica «podia fer famós un artista o enfonsarlo», i això li atorgava un poder que s’escapa al periodisme especialitzat actual. «¿Què seria avui Lester Bangs,
influencer de YouTube?», es pregunta Julià, avui cap d’edició de la veterana revista Ruta 66. Potser hauria trobat el camí per fer sentir la seva veu, adequant la realitat a la seva circumstància i no al revés.
Sigui com sigui, i encara que canviïn els temps, les músiques i els formats, el seu llegat, que segurament ell va imaginar tan efímer com la vigència de la ressenya en un setmanari, perviu i continuarà fent-ho: Libros del Kultrum té previst publicar el segon volum de la seva antologia, Main lines, blood feasts and bad taste.