Una ‘road movie’ solidària
Dani Rovira coprotagonitza el documental ‘Todos los caminos’, que dona visibilitat a la síndrome de Rett, una malaltia rara El film retrata un accidentat viatge a Roma amb bicicleta
Que la fama serveix per a més que acumular seguidors compartint fotos de postres és una cosa que Dani Rovira va comprendre fa molt; ell, de fet, va començar la seva tasca solidària fins i tot abans de convertirse en un dels actors més taquillers del país gràcies a Ocho apellidos vascos (2014). «Hauria sigut molt fotut morir-me sense saber per a què vaig viure», explica el malagueny. «Per mi, el bonic de passar per aquest món és provar de donar un significat a la teva existència i, de passada, deixar un llegat».
D’aquest procés de recerca va néixer Ochotumbao, la fundació que Rovira va crear fa uns anys al costat de la seva companya, l’actriu Clara Lago, amb l’objectiu d’impulsar projectes destinats a millorar la vida dels més desfavorits, conservar el medi ambient i defensar els animals. «Res ens omple de tant orgull a la Clara i a mi com havercreat un altaveu a través del qual conscienciar la gent de causes que de cap altra manera ningú coneixeria».
Una d’aquestes causes és la síndrome de Rett, una rara patologia neurològica que en l’actualitat no té cura. Donar-li visibilitat i incentivar la investigació sobre el seu tractament és l’objectiu de Todos los caminos, documental coproduït per Ochotumbao que aquests dies es projecta al Festival de Cine de Sevilla. Rovira el coprotagonitza al costat de Paco Santiago, la filla del qual, Martina, té la malaltia. «Tot va començar quan Paco em va comentar que existia la possibilitat d’aconseguir una audiència amb el Papa», recorda l’actor. «Em va semblar que podíem aprofitar per cridar l’atenció. Vam pensar que fer el viatge amb cotxe no tindria mèrit, i que fer-ho de genolls seria impossible; així que vam decidir utilitzar unes bicicletes».
Todos los caminos és essencialment una road movie, durant la qual veiem Rovira i Santiago recórrer més de 1.500 quilòmetres pedalant, acompanyats per dos amics més. «Va ser molt dur de gravar, va exigir un gran esforç físic i unes condicions de rodatge que convidaven als imprevistos». Entre elles, un accident en meitat d’una carretera francesa que, per culpa d’un conductor massa pendent del mòbil, podria haver acabat amb les vides dels ciclistes. «Va ser un contratemps terrible però que encapsula el missatge de la pel·lícula», opina l’actor. «Fer plans no té sentit perquè la vida sempre et sorprèn. De vegades bé, amb una carrera d’èxit, i de vegades malament, amb una malaltia de la qual no se sap res».
Taula de salvació
Per a Rovira, la solidaritat va ser una cosa semblant a una taula de salvació. «Gestionar l’èxit em va resultar molt difícil fins que vaig descobrir que podia utilitzar-lo per ajudar els altres». Inevitablement, això sí, la seva voluntat altruista li ha portat no poques crítiques en xarxes socials. «Tots portem dins un petit nazi que necessita dir-los als altres el que es pot i el que no es pot fer», lamenta, també en al·lusió als atacs que en els últims dies han rebut alguns dels seus companys còmics. «Crec que tots ens hauríem d’adonar que, si provem de posar condicions a l’humor, i a les lletres de les cançons, i als llibres, i a les pintures, aconseguirem que la vida sigui terriblement avorrida».H El director Pawel Pawlikowski més li val anar afegint prestatges a la seva vitrina de premis. Només quatre anys després d’obtenir cinc estatuetes de l’Acadèmia del Cine Europeu (EFA) gràcies a Ida (2013), el realitzador polonès es proposa aquest any com a triomfador també de la 30a edició de la gala de l’EFA, que se celebrarà el proper 15 de desembre. La seva nova pel·lícula, Cold war, és el títol que més nominacions acumula, cinc. Així es va anunciar dissabte en la lectura de nominacions que va tenir lloc al Festival de Cine de Sevilla.
Història d’amor a través del temps entre un músic i la seva musa, Cold war de fet té no poques similituds amb Ida. Totes dues llueixen enlluernadora fotografia en blanc i negre i format acadèmic, inclouen fogonades de música jazz i exhibeixen concisió narrativa. I totes dues són històries intimistes però també profundament polítiques sobre el que la segona guerra mundial va fer al poble polonès.
Diversos títols segueixen de prop a Cold war amb quatre nominacions cada un: Border, el thriller fantàstic dirigit pel suec Ali Abbasi; Lazzaro feliz, la fascinant barreja de conte popular i denúncia social dirigida per la italiana Alice Rohrwacher i Dogman, el demolidor drama criminal firmat pel també italià Matteo Garrone.
CINE ESPANYOL Pel que respecta al cine espanyol, ha aconseguit colar-se en les candidatures en quatre categories. Bárbara Lennie aspira al premi a la Millor Actriu per Petra, dirigida per Jaime Rosales; Almudeno Carrazedo i Robert Bahar opten a l’estatueta al Millor Documental per El silencio de otros, que rememora les atrocitats comeses durant el franquisme. Així mateix, entre les cintes nominades al Millor Film d’Animació es troba Un dia más con vida i l’alacantina Elena López Riera és candidata a Millor Curtmetratge gràcies a A los que desean.H
«Tots portem dins un nazi que necessita dir-los als altres què es pot fer o no»