«Conchita, la meva mare, va ser el pilar
Jofra Bafalluy (1941-2001) va ser la persona que hi havia darrere del llegendari còmic d’ulleres i camisa negres, cigarret i copa de whisky, el del «¿Saben aquel que diu?». Joier de professió, va formar un duet musical, Els dos, amb Conchita Alcaide (19391980), l’amor de la seva vida. Però aquell jove barceloní de marcat accent català no sospitava que acabaria venent milions de cassets d’acudits a tot Espanya i convertint-se en un mite de l’humor. Eugenio (Planeta) és el llibre que presenta ara el seu fill, Gerard Jofra Alcaide, en què reivindica la figura del pare, mestre i amic que va ser Eugenio.
«Vaig començar a escriure el llibre el 2001, però el vaig deixar allà, perquè no hagués sigut just escriure’l en aquella època». Quan Eugenio va morir, tot Espanya va plorar la seva pèrdua. No obstant el Gerard encara espera l’oportunitat de poder fer-ho. «Ell va morir poc després de venir a l’hospital a veure la meva filla, que acabava de néixer. Aquell va ser un dels dies més feliços de la meva vida i no vaig poder permetre’m plorar la mort del meu pare».
Deu anys abans, el 1991, Eugenio ja tenia clar que les coses acabarien aviat, per això va encarregar al seu fill la tasca d’acabar la seva obra, amb l’altíssima responsabilitat que implicava allò. «Li vaig preguntar què era el que m’estava demanant. ¿Que pugés a l’escenari com ell? ¿Què expliqués els acudits inèdits que va deixar? La resposta va ser que no, que ja m’arribaria, que deixés fluir».
Gerard va conèixer la nit amb el seu pare, qui la va habitar sense acostar-se a les drogues fins als últims cinc anys de la seva vida. Però el documental Eugenio, de Xavier Baig i Jordi Rovira, explica una altra història: la d’una vida fosca i autodestructiva amb què Gerard no està d’acord. «Per qui no sàpiga qui va ser Eugenio no està malament, com a reflex de la realitat no serveix. Ells donen la seva història explicada pels qui volen que l’expliqui. Si el meu pare hagués aixecat el cap, aquest documental no hauria sortit», assegura.
EL DECLIVE DEL GENI Ser Eugenio no va ser fàcil; ser el seu fill tampoc. La relació entre el Gerard i el seu pare va tenir millors i pitjors moments. «Pel meu pare sento una admiració que d’adolescent no vaig saber valorar. Va ser un pare exigent perquè no volia que em descarrilés». El fill també va fer el paper d’amic i assessor, ja que en el món artístic el complicat és envoltar-se de gent en qui es pugui confiar.
Els últims anys d’Eugenio van ser els de l’esgotament i el declivi personal i professional. Després d’una vida a l’escenari i 20 anys sense la Conchita, va començar a rodar costa avall. El 1996, va patir un infart, i al poc va conèixer Isabel Soto, que «va arrasar amb ell i el va apartar de tot», explica Gerard. «L’acudit de la seva vida va ser casar-se amb qui es va casar. Ho va fer per desesperació i quan ja no era ell. Amb això va perdre tota la seva força, el seu magnetisme i el seu jo. No vaig poder donar-li la meva aprovació amb allò», es lamenta.
Quan Eugenio va morir, el Gerard va sentir que havia de reivindicar les figures dels seus pares, i les idees van començar a arribar soles. Va ser en el seu 40è aniversari, en una actuació improvisada entre amics, quan va néixer ReEugenio. «Jo vaig pujar primer a l’escenari i vaig fer veure que explicava un acudit, després vaig donar pas al primer actor que més endavant faria l’espectacle. Va ser una interpretació nefasta, però vaig veure la reacció del públic. En aquell moment va ser com si el meu pare em parlés des del cel i em digués: ‘Gerard, és això’».
I després de mesos de treball i preparació, ReEugenio es va fer una realitat. Els acudits del llegendari còmic van tornar a prendre vida a la caixa fosca d’un teatre, en aquest cas, tots els dimecres a la nit al Capitol de Barcelona.
Hi ha ferides que tarden a tancar, i la d’Eugenio es va dir Conchita. Ella va ser el centre i el pilar de tot. «Va ser qui tenia la visió, i li va tocar tenir tres nens: el meu pare, el meu germà i jo». Eugenio va haver de fer el cor fort, però no va perdre el rumb. Es va dedicar a ser el millor pare que va poder alhora que es convertia en llegenda.
Per això el Gerard només té paraules d’agraïment cap als seus progenitors, Els dos, a qui ha dedicat la seva obra i la seva vida per deixar els seus noms on es mereixen. Així, el llegat d’un dels còmics més grans que ha donat el nostre país segueix endavant en mans del seu fill. La promesa ha sigut complerta i la ferida, a poc a poc a poc, es va tancant.
☰
i centre de tot. I li va tocar tenir tres nens: el meu pare, el meu germà i jo»