«M’han estimat tant, que ja no ho necessito»
Tu i jo som tres
S’ha produït excitació amb la una decisió mediàtica curiosa empresarial de Tele 5 d’intercanviar-los els programes a dues presentadores. A Toñi Moreno l’han col·locat a Mujeres y hombres y viceversa, i a Emma García l’han situat al capdavant de Viva la vida. Home, no crec que això pugui ser conside- rat ni tan sols una notícia. A les grans superfícies comercials és normal que cada cert temps mo- guin els treballadors de lloc. El que estava a la verdura congela- da, per exemple, el passen a la zona del caldo de gallina. I viceversa. No li veig més transcendència al fet, ja que els llocs de treball afortunada- ment s’han respectat i continuen. Per arrencar amb força, amb ím- petu, Viva es ma aconseguit va avisant-nos la passar en vida, el seu una Emma tot nou entrevista que el progra- García destí havia a amb sen. aquest Ens la ham baronessa va estar durant llançant Thys- tot el dissabte abocar molt a la tarda, material i ens d’ar- va xiu. Efectivament, el ma- terial sobre Carmen Cer- vera és abundantíssim. Només la tournée documental sobre els homes de la seva vida dona per omplir diver- sos especials televisius. Des del seu pimer marit, el Tarzan Lex Barker, fins al seu gran èxit definitiu, el baró Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza, passant pel tremend Espartaco San- toni, i algun pintoresc pollastre de menys qualitat, la vida amorosa de Cervera és molt atractiva per a la xa- farderia que es practica a telecinque. Després de tota la tarda d’hams, per fi va arribar l’entrevista. Va durar aproximadament tres minuts. Vam veure l’Emma a Andorra, al Museu Carmen Thyssen, xerrant amb ella una estoneta. Un vist i no vist. «¿És vostè feminista? / No, jo soc femenina». No feia falta afegir res més, en absolut. Quan va dir que l’hereu del seu imperi podria ser el seu fill Borja, o el seu nebot Guillermo, director del Museu, en els tafaners del plató hi va haver agitació. Es va sentir una veu que deia: «¡Aquest Guillermo abans era pastisser!». ¡Ah! En aquest plató admiraven el que és progressar, és indiscutible.
Dins del no-res més absolut destaquem el que va dir davant d’un possible nou amor: «M’han estimat tant, i jo també he estimat tant, que ja no ho necessito.» ¡Ah! És una idea interessant: l’amor té quota. Esgotada l’assignació d’amor de cada un, ja no n’hi cap més. És un tema inquietant. Mereix que s’estudiï.
☰