Aventures en l’ahir del futur
Veterans com Tangerine Dream o Seefeel van seduir al MIRA Festival
Divendres passat, el MIRA Festival no era el típic tràfec d’estudiants de disseny i els seus germans grans; també hi havia els seus pares, atrets per la presència al cartell del mite alemany de l’electrònica progressiva Tangerine Dream. O la versió diluïda que en queda: després de la mort d’Edgar Froese el 2015, al grup no queda un sol membre de la formació original. Mantenen viva la flama Thorsten Quaeschning (en el projecte des del 2005), Ulrich Schnauss i la violinista Hoshiko Yamane.
Però comença a sonar el tema principal de Carga maldita i s’oblida qualsevol escepticisme: so carnós, la mateixa tensió, la mateixa màgia... Si no eren els autèntics Tangerine Dream, s’hi assemblaven molt. Igual que en una meravellosa presa de Love on a real train, tema que va acompanyar un magreig de Rebecca De Mornay i Tom Cruise a Risky business i va avançar la hipnosi de l’estil Balearic beat.
Aquell mateix dia, van passar per la Main Room artistes del nivell de Carla Dal Forno, una Nico amb fons industrials, postpunk i dub; Aïsha Devi, defensant una barreja de veus seràfiques amb ganivetades sintètiques i greus eixordadors, o The Bug, amb un (relatiu) directe de dancehall carregat de soroll.
Dissabte, l’esdeveniment era per a molts (els qui vam créixer amb la música dels 90) poder veure en directe Seefeel, llegenda de la primera generació del postrock britànic. La seva recuperació del clàssic disc Quique del 1993 va arribar a superar les expectatives. La seva electrònica planadora amb línies de baix dub i melodies dreampop continua vigent el 2018, potser perquè incomptables grups actuals se n’han nodrit.
Van infondre respecte i van hipnotitzar des del primer minut, amb la minimalista Climactic phase no. 3. I la sorpresa va continuar amb el dub més fragorós de Polyfusion; una urgent Industrious en què baix i bateria (aquest platet clau) s’afanyaven a recrear bucles en directe, o aquesta catedral malenconiosa titulada Charlotte’s Mouth.
També el productor ambient/drum’n’bass Christoph De Babalon, consagrat als 90, continua en forma: un dels hits del seu directe va ser How long from now?, devastador tall del 2017 amb patrons rítmics impossibles de continuar sense trencar-se el coll. Va derivar cap al breakcore més opressiu, però això era easy listening comparat amb Yves Tumor, que va passar dels instints pop del seu últim àlbum i va optar pel soroll sense concessions. Després d’això, l’emo-techno de Rival Consoles va entrar com un bàlsam.
Tot això va passar en la Main Room, però l’àmplia oferta del MIRA va incloure també els espectacles de la 3D Sound Room (amb sistema de so envoltant); les projeccions en 360 graus del MIRA Dome; algunes suggeridores instal·lacions artístiques i, per primera vegada, una exposició: THE SEARCH FOR (modern) PLEASURE, sobre la noció de plaer en l’era digital. ☰
La recuperació del clàssic disc del 1993 ‘Quique’ va infondre respecte i va hipnotitzar