El Barça rep una lliçó del Betis (3-4)
L’equip de Setién doblega els blaugrana amb les seves mateixes armes i s’emporta els tres punts
Va tornar Leo Messi i va perdre el Barça. Al futbol, com a la vida, hi ha naufragis més o menys previsibles i altres que, en canvi, són més difícils de pair. I de justificar. És veritat que un sempre pot recórrer a la frase de Sergio Ramos i dir allò d’«hem perdut pels gols», però això no disminueix la sensació de perplexitat. La derrota davant el Betis (3-4) resulta particularment trau-màtica per al barcelonisme: el quadro blaugrana pot assimilar que el guanyi un equip ben armat enrere que aprofiti una o dos contres i s’emmuralli davant de la seva porteria per defensar l’avantatge. Però caure davant d’un equip que proposa un partit obert, de toc i passada, i que et juga de tu a tu... això ja és una altra cosa. I més, amb Messi al camp.
Compareixien Barça i Betis al Camp Nou amb l’etiqueta de ser, malgrat la seva dispar posició a la taula, els dos equips més distingits de la Lliga respecte al joc d’associació. Dos escaires construïts per viure amb la pilota als peus. El duel de la possessió, l’anomenaven. Però passa que, com bé ens va ensenyar el pare Karras a L’exorcista, això de la possessió és un assumpte perillós que cal controlar amb molt de compte.
Ho van comprovar els bètics en els primers 10 minuts, quan els seus intents de sortir amb la pilota jugada des de la defensa es van ofegar una vegada i una altra en la pressió blaugrana. Ho va patir en els se- güents 35 minuts el Barça, que va veure com el Betis, més desacomplexat a mesura que passava el temps, castigava cada una de les seves imprecisions amb una fuetada, sort en la qual va adquirir un destacat protagonisme l’hispanodominicà Junior Firpo. De les seves botes va sortir el 01, en una jugada en la qual el carriler verd-i-blanc es va citar amb Sergi Roberto a l’àrea, li va guanyar netament el duel i va enviar la pilota a la xarxa pel pal del porter. I per les seves botes va passar també la jugada del 0-2, obra de Joaquín, després d’un atac molt ben conduït per William Carvalho que va retratar al centre del camp barcelonista.
No va tenir el seu dia el trio de la medul·lar blaugrana. Ni Busquets ni Rakitic ni Arthur trobaven solucions
per fer arribar amb neteja la pilota als seus espessos davanters i tampoc aconseguien contenir l’allau de joc bètic, sempre regida pel criteri assenyat de Lo Celso i la saviesa de Joaquín, que als 37 anys juga amb l’alegria d’un juvenil i la durícia d’un veterà del departament d’homicidis.
Veient que el duel de la possessió es decantava del costat del Betis, molt més reconeixible és la seva idea cruyffista del joc que el mateix Barça, Valverde va decidir en el descans jugar a una altra cosa. Va recomès nunciar a intentar controlar el partit i va apostar per la càrrega al descobert. Això, segons el manual del tècnic blaugrana, significa asseure Arthur i donar entrada a Arturo Vidal. Però tampoc en l’intercanvi de cops va sortir vencedor. Absent Coutinho per lesió, Malcom es va revelar com un acompanyant excessivament lleuger per a Messi, encara lluny de la seva millor forma, i per a Suárez, que, amb el de Rosario al camp, va tornar a oferir la seva versió més tosca.
Tot i així, l’envestida local va tenir premi gràcies a un penal absurd per l’exbarcelonista Tello sobre Alba, que Messi es va encarregar de transformar. Però quan la remuntada semblava a l’abast de l’equip, ni que fos a base de soroll i fúria ja que no de futbol, a Ter Stegen se li van doblar les mans en una rematada aparentment innocu de Lo Celso i el partit se’n va anar per l’aigüera. L’error de l’alemany, tan grotesc com insòlit, va retratar amb precisió el partit del Barça, un equip forjat en l’excel·lència que acull al seu interior el potencial del caòtic.
Encara hi va haver temps per a tres gols més, però a aquestes altures l’afició ja semblava haver assumit que qualsevol resultat que no fos una victòria verd-i-blanca seria una injustícia. Joaquín va marxar entre aplaudiments, bastants més que els que van rebre Munir i Aleñá quan van reemplaçar Malcom i Busquets, respectivament. Munir, després de rebre una formidable passada de Messi, va ser precisament l’encarregat d’assistir Vidal en el 2-3. Va respondre gairebé immediatament l’equip de Quique Setién amb un bonic gol de Canales. I, amb el partit ja en les seves últimes raneres, el VAR va donar validesa a un gol de Messi que de res va servir.