Treballadors del metro recollien amiant «a mà» sense protecció
Treballadors jubilats o a punt de retirar-se expliquen diverses pràctiques de risc als tallers «No és que no poguessis negar-te a treballar així, és que aleshores no tenies consciència del perill»
Des que van ingressar d’aprenents fins al 1992, sense inspeccions mèdiques preventives, els treballadors de tallers del metro de Barcelona acabats de jubilar o que ara arriben a l’edat de jubilació van estar exposats directament a inhalació o ingestió de pols d’amiant, culpable de greus malalties, com el mesotelioma o el càncer de pleura.
Mecànics retirats i en actiu han explicat a EL PERIÓDICO cinc pràctiques d’alt risc que «llavors es feien sense saber el que se sap avui», explica Nicolás Carrera, veterà i expert delegat de Salut Laboral del Metro de Barcelona pel sindicat CCOO, ja retirat.
La més perillosa, agafar amiant triturat amb les mans. Ho feien els bobinadors (reparaven bobines elèctriques) i altres especialistes elèctrics. «La pols venia en sacs de 20 quilos. En treien amb la mà i el llançaven a un cub amb aigua per formar una massilla aïllant», relata Juan Fernández, mecànic carrosser –o planxista– de 65 anys.
Fernández va passar gairebé tota la seva vida laboral –va entrar amb 25 anys– als tallers del metro barceloní a La Sagrera, amb estades també a Roquetes, i sempre en torns de vuit hores. «Arribàvem a les 6, anàvem al vestuari i després al taller. Depenent de la feina que et tocava, et donaven ulleres, o una màscara, de vegades una màscara com les de la primera guerra mundial, i altres vegades res».
Els treballs es feien en una enorme nau diàfana. Quan no hi havia màscara, els treballadors exposats a polsegueres o olors fortes «ens posàvem un mocador i ja està». «Llavors no és que no t’hi poguessis negar, és que no tenies consciència del perill», explica Fernández.
Els carrossers també tenien un alt nivell d’exposició al canviar terres vells dels vagons, dels quals ara s’ha sabut que barregen polivinil i amiant. «Trèiem i posàvem rajoles de 30x30 centímetres», explica aquest veterà.
Arrencant aquell terra va conèixer Juan Pareja, primer afectat per asbestosi conegut al Metro de Barcelona. «Recordo una vegada que set companys vam sortir del vagó perquè Pareja estava pintant amb una pintura negra i l’olor no es podia suportar». El metro de Barcelona ha trobat pintura bituminosa amb amiant als baixos de 49 vagons.
Quan els mecànics tallaven peces de terra es formava una gran polseguera al vagó amb almenys dos operaris a dins. També sortia pols al rascar pintura vella i residus metàl·lics a la fossa de sota del vagó. Els treballadors sortien completament tacats de pols negra, tret de la zona tapada per les ulleres. Ja no queden d’aquestes fosses a Barcelona.
Per a aquests treballs, al contrari que per a la resta, el metro de Barcelona proporcionava a l’operari una granota que després netejava l’empresa. En la resta dels casos, els treballadors s’emportaven a casa la roba bruta, i transportaven fins a les seves famílies les fibres d’amiant.
Quan havien de soldar, els electricistes i carrossers manipulaven «mantes d’amiant» aïllants de 2x1,5 metres per tapar peces greixades que una espurna podia fer cremar. «A l’acabar, se sacsejava la manta i es plegava per a una altra vegada», diu Fernández. L’amiant també estava en peces de cartró preparat per arrugar, mullar i modelar massilla amb què els electricistes separaven peces dels motors.
Diego Jiménez, mecànic de 51 anys i delegat de prevenció de CCOO al metro de Madrid, corrobora pràctiques similars a les cotxeres del suburbà madrileny. Des de 1983 i fins a 1992 va estar en contacte amb «una pols grisa que donaven per barrejar amb aigua». «S’utilitzava en serralleria i soldadura –explica–. Formava una massilla aïllant que servia per cobrir les bobines de les espurnes». Aquell amiant en pols se’ls submi-
nistrava «en bossetes de plàstic que arribaven del magatzem». «Quan nosaltres trèiem la pols blanca dels sacs, a tot estirar, un cap deia: ‘Compte, que és amiant’», explica.
Els madrilenys també utilitzaven el cartró d’amiant fraccionable. I no portaven màscares. «Fa quatre mesos, en una reunió arran de l’esclat del cas de l’amiant a Madrid, quan vaig explicar el que fèiem els experts en prevenció es posaven les mans al cap», diu Jiménez. Aquest veterà del metro madrileny no recorda haver passat inspeccions sanitàries als tallers.
L’ús industrial d’amiant blanc va ser prohibit a Espanya el desembre del 2001, amb un any d’adaptació. El 1984 i el 1993, ja van ser vetats l’amiant blau i el marró, varietats encara més tòxiques.
Als treballadors del metro barceloní els donaven material de protecció: cascos, taps, ulleres i màscares inútils. El 1993, treballs del Grup d’Estudi del Mesotelioma a Barcelona –entre aquests un de dirigit per l’oncòleg Antonio Agudo sobre certificats de defunció de la ciutat– van determinar que no hi ha filtre prou fi per interceptar les fibres d’asbest, ni dosi prou petita d’exposició segura.
En el seu protocol de seguiment de l’asbestosi, el metro de Barcelona controla 247 treballadors, que al jubilar-se passen a ser vigilats als seus centres de salut. El seguiment de jubilats és menys rigorós, expliquen fonts mèdiques i sindicals del suburbà barceloní, perquè ja no hi ha connexió entre els historials que permetin obtenir dades sobre la incidència de malalties professionals.
Diego Giménez MECÀNIC «Quan nosaltres trèiem la pols blanca dels sacs, a tot estirar, un cap deia: ‘Compte, que és amiant’».
Juan Fernández PLANXISTA «Els treballadors exposats a la pols o olors fortes ens tapàvem amb un mocador quan no hi havia màscares»