Tots a la presó
Dues frases que Pedro Cánovas i Marta López subscriuen. Una: a la presó hi ha gent que no hauria de ser a la presó. Dos: la gent que és a la presó té en un percentatge majoritari un origen humil, molts són pobres, fills de barris humils, pares enganxats a la droga, de mares prostitutes, de famílies sense futur amb un present descoratjador. Gent que preferim no veure, perquè no ens agrada aquesta cara lletja de la vida. També hi ha mala gent, és evident, que ha d’anar a la presó. De tant en tant hi ingressa algun polític corrupte. En els últims temps també polítics del procés independentista. Però el patró acostuma a ser el de la misèria. Rics a la presó, pocs o amb estades molt curtes, com remarca Cánovas mossegant-se el llavi de la ràbia.
Cánovas i López no van voler rebutjar aquesta imatge, no temen veure els que són a la presó, els que estan a punt de deixar-la, els que comencen a sortir. Cánovas, de 77 anys, i López, de 24, han tractat amb presos. Tots dos són voluntaris, amb itineraris diferents, que ajuden els que viuen en aquesta altra galàxia amagada o més aviat apartada.
El cas de Pedro Cánovas és la prova que tots tenim l’opció de canviar diverses vegades de vida en una de sola. Executiu d’una empresa farmacèutica, responsable d’un ampli equip de professionals, als 55 anys va rebre de la seva filla el regal inesperat d’un curs de teatre. I va entrar en aquesta dimensió d’esquitllentes: només la seva secretària sabia que aquelles tardes en què s’absentava anava a una escola de teatre que li va obrir una altra vida. Malgrat la seva edat, va aprofundir en la seva formació i d’ell ara es pot que és un actor. Després, l’executiu farmacèutic i actor va trobar un tercer món. No li faltava contacte ni interès pels desfavorits, per la vida de barri, per interès propi i pel de la seva dona, farmacèutica a Nou Barris, una de les professionals que es van preocupar pels heroïnòmans dels 80, a qui la metadona els va donar una altra oportunitat i que no eren ben rebuts a tots els establiments.
El costat tendre
Cánovas va acabar dirigint un grup de teatre a la presó de la Trinitat, durant dos anys, i després, des del 2007 i fins ara, ha fet el mateix a la presó de Quatre Camins. Quan ho explica, desprèn satisfacció per tot el que ha viscut. Ha treballat amb presos convencionals, amb drogoaddictes que es desenganxaven i des de fa uns anys també amb discapacitats intel·lectuals: marginals entre marginals, «el que abans era el ximple, que sol ser víctima dels altres presos». El teatre els ha donat accés a un món que desconeixien i
Cánovas ha vist com homes durs, duríssims, «que es feien el mascle i t’explicaven com havien rematat algú en un atracament», acabaven mostrant un costat tendre que semblava inexistent a compte del naixement d’un fill. En general i per norma, la Marta i el Pedro estan d’acord, no es pregunta a ningú per què és a la presó.
Cánovas explica com d’extraordinari pot ser per a aquest col·lectiu sortir al teatre, o un sopar en una pizzeria: «Mai m’ha passat que algun intentés escapar». També remarca la satisfacció que impregna els presos i les seves famílies quan es representen les obres en què han estat treballant. Com el que semblava impossible es fa realitat.
Dubtes sobre paperassa
El de Cánovas és un periple més llarg, per lògica d’edat, que el de
Marta López, que, amb només 24 anys, és voluntària de Justícia i Pau, tot i que abans ja ho era d’un programa idèntic i antecedent del de l’entitat, anomenat De la presó a la comunitat, que depenia de la UAB, la UB i altres organitzacions. La seva tasca consisteix a «acompanyar algú que està a punt de sortir de presó i no tingui família, o no tingui vivenda, que tingui complicat reinserir-se. És gent que passa del segon grau a fora directament. Pasan d’estar tancats al carrer, sense el tercer grau (pernocta a la presó, de dia lliure)». López, que ha estudiat Criminologia, completa ara un postgrau sobre execució de mesures penals alternatives –alternatives a l’ingrés a la presó– i ja ha acompanyat diversos presos. Ara treballa al matí, amb una beca, identificant projectes socials, de manera que fa un mes llarg que està allunyada del seu voluntariat.
«Molts tenen dubtes sobre paperassa, si són immigrants ni tan sols saben on han de demanar el NIE», comenta. Un matís rellevant, afirma, és que resulta decisiu que tinguin o no familiars, i que aquests vulguin tornar a veure’ls.
Núria Fabra, coordinadora de la Taula de Participació Social, assenyala la necessitat que hi hagi més voluntaris, per a l’interior de les presons i per als que en surten, així com per a centres educatius de justícia juvenil: «S’està posant en marxa un nou model de funcionament que permet més participació de l’intern i de les seves famílies».