Batalla obligada contra les mines antipersones

Són més de 140 països, entre ells Espanya, els que han ratificat el Tractat d’Ottawa de 1997, que estableix la prohibició total de les mines antipersones, però aquestes armes particularment obscenes segueixen matant i mutilant cada any desenes de milers d’éssers humans. Com passa tantes vegades, els estats amb grans fabricants d’aquests dispositius ocults sota terra –amb els Estats Units, Rússia i la Xina al capdavant– no s’han adherit al conveni i alimenten la sembra de mines, amb una vida mitjana estimada de 50 anys, una manera de prolongar els efectes de la guerra després de la pau com ocorre a tants llocs de l’Àfrica i l’Àsia, i als Balcans a Europa. En la lògica perversa de la guerra, les mines ocupen un lloc destacat perquè la seva utilització obeeix el convenciment que les mutilacions danyen més la moral de combat de l’adversari que la mateixa mort. S’hi recorre per portar els mals de la guerra a qualsevol lloc, en qualsevol moment, a qualsevol persona, sense que importi el seu grau d’implicació en un conflicte. Lluitar contra un propòsit com aquest és un deure ètic ineludible que, alhora, ha de servir per desacreditar els governants que malgrat tot em permeten la fabricació i afavoreixen el desenvolupament d’un dels sectors més opacs de l’economia global, el mercat d’armes, on les operacions encobertes són moneda corrent. Sense aquest compromís, l’efecte del Tractat d’Ottawa continuarà sent molt menor del desitjat.