Lilian Thuram
Exjugador del FC Barcelona
★★★★
Fidel al seu intens compromís social, el que va ser defensa blaugrana col·labora amb la Fundació Barça en un programa d’ajuda als menors refugiats i assegura que el racisme és, abans que res, un problema dels blancs.
Lilian Thuram (Pointe-à-Pitre, Guadalupe, 1972) sol dir que el gol més important de la seva carrera el va marcar als 12 anys quan jugava al Fointanebleu. Pot semblar una afirmació una mica excèntrica venint de l’home que va anotar davant de Croàcia els dos gols que van donar a la selecció francesa el passi a la final del Mundial de 1998. Però ell mai va ser un futbolista convencional. Defensor de físic imponent amb una gran capacitat per llegir el joc, Thuram va aprendre des de molt jove que totes les històries tenen un origen, i que és necessari conèixer-lo bé i apreciar el seu valor per poder entendre els mecanismes del món que ens envolta.
Després de coronar-se campió del món i d’Europa amb les bleus i passar pel Mònaco, el Parma i la Juventus, Thuram va aterrar al Barça amb 34 anys –«vaig arribar massa tard», confessa– i li va tocar viure l’etapa de descomposició d’aquell equip triomfal que havia forjat Frank Rijkaard amb Ronaldinho com a mascaró de proa. Destacat paladí de la lluita contra el racisme i contra tota forma de discriminació al futbol i la societat, ara torna al club blaugrana per col·laborar amb la Fundació Barça en un programa destinat a millorar les condicions de vida dels menors refugiats.
— ¿Què el va atraure del projecte de la Fundació Barça?
— El que a mi m’interessa, sobretot, és parlar de la igualtat, i aquest projecte em donava l’oportunitat de fer-ho. La gent pensa que els re- fugiats no són en el mateix nivell que tu o que jo; que, per alguna raó, estan menys legitimats per viure aquí o allà. I jo penso que és important dir que al món no hi ha gent amb més legitimitat que una altra. Construïm categories per oblidar que la gent és humana com nosaltres i per això utilitzem paraules com refugiats. Per remarcar la diferència. I això és una cosa que hem de canviar. No hi ha diferències entre els nens refugiats i els nostres fills.
— De la mà d’aquest programa, vostè va tenir l’oportunitat de visitar diversos assentaments de refugiats sirians al Líban. ¿Com reaccionaven allà els nens davant de l’arribada de tot un campió del món?
—La reacció és la mateixa que si me’n vaig als afores de París a viside tar un equip de futbol infantil. Al Líban els nens no sabien qui era jo, però n’hi havia prou de saber que havia sigut campió del món i que havia jugat al Barcelona per sentir una enorme il·lusió. El poder del futbol és molt important. I el treball que fa el Barça aprofitant el futbol per crear vincles és una cosa molt gran. El futbol genera sentiments, i els sentiments acosten les persones. Mira per exemple el que passa durant el Mundial. Quan tots mirem la mateixa cosa, no estem pendents de les nostres diferències. El futbol té aquest poder màgic.
— 20 anys després, França torna a ser campiona del món. ¿Quin paper han tingut i tenen els èxits internacionals d’una selecció multiracial com la francesa en la lluita contra el racisme i la discriminació?
— Són un instrument molt útil. Els equips de la selecció francesa de futbol expliquen la història de la immigració. La victòria de 1998 va ser molt important per començar a parlar en públic d’aquestes qüestions; per preguntar-nos per què al món del futbol és possible ajuntar persones amb diferents colors de pell i aconseguir èxits i per què això mateix no passa en altres esferes.
— ¿L’auge de l’extrema dreta no l’ha fet pensar que, d’alguna manera, tot aquest potencial transformador s’ha fet malbé?
—No crec això. El 1998 va ser un moment molt important per legitimar les preguntes. Ara podem parlar de tot això amb molta més naturalitat que abans d’aquell Mun-
dial. Ara bé, al futbol és més fàcil fer passos endavant perquè els futbolistes tenen poder. Hi ha més racisme a la societat que al món del futbol. Però abans les coses eren molt pitjors. El futbol no pot eliminar el racisme de la societat, però el futbol canvia coses, això segur.
¿Per què als futbolistes que no procedeixen d’entorns minoritaris o estigmatitzats els costa tant pronunciar-se obertament en públic sobre aquests temes?
—Aquest és un element molt important, i segurament ho canviaria tot. Quan jo parlo de racisme, la gent escolta una persona negra. Si ho fa un blanc, és més fàcil que la gent blanca escolti. Pot semblar una cosa estúpida, però és així. Moltes vegades els blancs pensen que el racisme és una cosa que no va amb ells i respecte a la qual no poden fer res. I és un error, perquè el racisme és, abans que res, un problema dels blancs, igual que el sexisme és, fonamentalment, un problema causat pels homes. Però quan jo dic això, molta gent blanca ho pren com una qüestió personal i se sent atacada.
Llavors, ¿per què no hi ha més futbolistes blancs denunciant els casos de racisme?
— Perquè pensen que no poden dir res, que no poden aportar res. A més, és difícil entendre el racisme si tu no el pateixes. Si existeix una cultura de la dominació és perquè hi ha gent que se’n beneficia. I quan es parla de racisme, gairebé sempre es parla de la gent que està discriminada, però molt poques vegades es parla de la gent que treu partit d’aquesta situació. Aquells que estan en una posició dominant difícilment volen canviar les coses.
¿Diria que aquesta perspectiva de membre d’un col·lectiu víctima de l’opressió és el que li ha impulsat a abordar també altres formes de discriminació, com ara l’homofòbia o el sexisme?
—És clar. Quan comences a fer-te preguntes sobre les causes del racisme (sobre la història, la cultura, les relacions de domini...), entens que els mateixos mecanismes funcionen respecte a les dones o els homosexuals. I és necessari parlar-ne per començar a canviar. Però, com deia abans, hem avançat bastant. I ho continuarem fent. Estic segur que d’aquí a 50 anys la gent dirà: «¿Com és possible que la gent morís al Mediterrani mentre buscava un refugi en altres terres?».
El 2007, durant un viatge a Sudàfrica per jugar un partit amistós, la plantilla del Barça va rebre una invitació per visitar Nelson Mandela. Només cinc futbolistes –Iniesta, Oleguer, Belleti, Gio i vostè mateix– van acudir. ¿Li va xocar? — (Somriu) Miri, la vida et dona oportunitats, però de vegades tu no saps aprofitar-les perquè no tens l’educació per reconèixer la seva importància. A mi m’entristeix, perquè crec que aquests mateixos jugadors que no van anar a veure Mandela després ho hauran lamentat. Estic segur que molts no tenien llavors una idea gaire precisa de qui era Nelson Mandela.
Amb la selecció francesa va viure un episodi semblant a les Antilles, amb Aimé Césaire
[poeta i polític martiniquès, gran ideòleg del concepte de la negritud].
— Sí. Vam anar a disputar un partit a Guadalupe i jo vaig convidar Aimé Césaire perquè xerrés amb l’equip, però molts jugadors blancs van marxar. Així que vaig anar a buscar-los i els vaig dir: «¿No sabeu qui és aquest home? ¿Penseu que perquè és negre el que digui només té interès per als negres?». Les paraules de persones com Aimé Césaire o Nelson Mandela fan créixer tota la humanitat. Però moltes vegades la gent mira als altres només a través del color de la seva pell.
En els seus anys al Barça hi havia al club certa preocupació per la influència que jugadors com Ronaldinho o Deco poguessin tenir sobre el jove Leo Messi fora del camp. Vostè, en canvi, se’l va emportar al CCCB a una xerrada sobre racisme. — Sí, era un acte de la meva fundació [la Fundació Lilian Thuram. Educació contra el racisme] i em semblava important que hi anés.
¿Creu que li va interessar? — ¿Al Messi? ¡Sí, és clar! (riu).
¿Fins a quin punt és necessari per a un jugador jove disposar del suport d’un company veterà que s’ocupi d’aconsellar-lo i orientar-lo? ¿Ajudaria una figura com aquesta a solucionar, per exemple, els problemes d’adaptació que està tenint Ousmane Dembélé? — Quan ets jove, necessites consells per créixer. Consells d’algú una mica gran, per qui estableixes respecte, que t’ajudi en la professió i en la vida. Quan jo vaig arribar al Mònaco, tenia jugadors que m’ajudaven, em deien el que feia malament, m’aconsellaven. Messi també els ha tingut, i per això avui no és el mateix Messi de quan va començar a jugar al primer equip. És un procés normal.
Parlant de jugadors joves, el seu fill Marcus està despuntant a la Ligue 1 amb el Guingamp. — Li va bé, sí. Està treballant. Està creixent.
¿Què va sentir quan va veure Gianluigi Buffon, que va coincidir amb vostè al Parma i a la Juventus, jugar un partit de lliga contra Marcus? — ¡Uf, va ser una cosa molt estranya! Al futbol professional no esperes veure algú que ha sigut company teu jugar contra el teu fill. ¡Això de Buffon és una cosa increïble!
«Construïm categories com ‘refugiats’ per oblidar que ells són tan humans com nosaltres» «La selecció francesa de futbol explica la història de la immigració. Guanyar el 1998 va servir per parlar-ne» «¿Dembélé? Quan ets jove necessites els consells d’algú que t’ajudi a créixer en el futbol i en la vida»