Atenció al risc de caiguda

Hi ha notícies de tota mena, és evident. Familiars, socials, esperades i inesperades... El que ara explicaré no és una notícia socialment important. Però em sembla curiosa: tres amigues de la meva dona han patit una caiguda en molt pocs dies. Les caigudes no són, sembla, gaire greus. Però és una curiosa coincidència i l’exposo als experts en la llei de les possibilitats. Una precisió: les dones no anaven juntes, i cada una ha caigut a casa seva.

Tinc la impressió que les caigudes involuntàries son una exclusiva dels humans. Penso que seria una raresa que caigués un gat, o un gos, simplement pel fet d’estar badant. O per calcular malament

Si algú decideix exposar-se a un risc, ¿té dret a imposar-lo als altres?

les possibilitats d’un pas o d’un salt.

Penso que la diferència significativa és que els humans no tenim quatre potes, quatre potes que asseguren el millor suport al cos. Si ensopeguem estem molt indefensos. El cap se’ns projecta perillosament cap endavant.

En el temps de la meva primera adolescència, quan jo sortia de casa, la meva mare no em deia: «Porta’t bé» i confiava en mi. El que em deia era això: «No caiguis».

Ara veig al carrer nois i noies muntats en poderoses motos que circulen amb audàcia, passant d’un carril a l’altre, i accelerant si creuen que trobaran l’espai necessari per continuar avançant.

L’escena podria ser simbòlica. Si es vol avançar, sovint cal admetre l’existència d’un risc. El problema és moral. Si jo decideixo exposar-me a un risc, tinc dret a imposar-lo a uns altres? Si no m’equivoco, existeixen les anomenades pòlisses de risc. Pagant, es pot recuperar un contratemps econòmic. Però hi ha riscos que es presenten absolutament no previsibles ni programables. Es permeten dir que no hi ha res segur, en aquest món.

És l’arma dels grans inversors. Jo intentant invertir en paciència, perquè a vegades em sembla que no en tinc prou.

☰