Dembélé, no siguis beneit
Diuen que el gran sidral, immens, es va organitzar quan el 24 d’agost del 2005 algú va descobrir que aquell xavalet que va debutar de petit, gairebé de nan, en un Gamper tornant boig el Fabio Capello en persona («als 25 minuts em vaig apropar al Frank[Rijkaard] i li vaig demanar que me’l cedís»), conegut com Leo Messi, es menjava gairebé un quilo al dia de conguitos, la bossa del qual tenia amagada a la seva casella.
L’alarma va esclatar, però ningú se’n va assabentar fins a anys després. Calia intervenir perquè, sí, com molt bé va detectar el vell llest de Capello («era pur vertigen, agafava la pilota i, davant d’un embolic de cames dels meus jugadors, se n’anava vertical a porta»), Messi era el futur. Per això, el bo, el meravellós i senyorial Rijkaard li va agrair la petició a Capello però li va dir: «No, ho sento Fabio, aquest nen jugarà amb nosaltres i ¡ja!» I, en efecte, Messi no se’n va anar. Va començar a cuidar-se. Li van prohibir els conguitos (bé, li van dir que deixés de menjar-ne tants) i va començar a prepararse per fer història. I allà segueix.
Jo tinc un amic meravellós, que m’ha ensenyat moltes coses, anomenat Luis Cuesta, que un dia, parlant de maneres de recomanar o endollar els amics als llocs més adequats, em va citar una frase que sempre m’ha semblat magistral: «A mi, que no em donin, que em posin allà». És a dir, que no em regalin res, ¡res!, però que em posin on puc demostrar que valc, que serveixo, que soc capaç de guanyar-me el lloc, el contracte, el salari, pels meus coneixements, lliurament, professionalitat i dedicació.
El pare afegia alguna cosa més a tot això: «Emilio, si un ho té tot, tot, capacitat, família, entorn, treball, professió, oportunitats, per ser el millor i no ho és, un dia (ell creia molt en Déu) es trobarà algú que li retraurà haver sigut un més quan va poder haver sigut un dels elegits».
Ousmane Dembélé ho té tot, tot, tot, per ser el puto amo i s’està fent malbé. I no per un quilo de conguitos, no. És un beneit. Algú ho havia de dir.
☰