Un crim contra l’oblit
El documental ‘El silencio de otros’, d’Almudena Carracedo i Robert Bahar, dona veu a les víctimes directes o indirectes del franquisme El film va obtenir dos premis a la Berlinale
Un home que va ser empresonat i torturat fa mig segle i ha de veure passejar-se impunement pel carrer el seu torturador, l’infame Billy el Niño, que viu només a 10 minuts de casa seva. Una dona que intenta esbrinar si, com es creu, el seu germà gran va ser un dels milers de nens robats. Una anciana que deixa flors a un costat de la carretera, sobre la fossa comuna en què romanen les restes de la seva mare. «A aquests bardissars van tirar la roba i la van deixar nua», recorda. Són algunes de les víctimes directes o indirectes del franquisme les històries del qual componen el documental El silencio de otros.
«¿Com és possible que el 2018, en un país de valors cristians, hi hagi gent que mor abans de poder treure els seus éssers estimats de les cunetes per enterrar-los? ¿I com és possible que hi hagi milers de persones que no hagin arribat a conèixer els seus pares?», es pregunta Almudena Carracedo, codirectora de la pel·lícula al costat del seu company, Robert Bahar. «El nostre objectiu ha sigut provar d’entendre aquest afany nostre a no tancar les ferides».
Ja a les sales de cine després de guanyar dos guardons la passada Berlinale i passar aquesta mateixa setmana pel Festival de Sevilla –on es va anunciar la seva candidatura al premi al Millor Documental que concedeix l’Acadèmia de Cine Europeu–, El silencio de otros és un testimoni de les lluites dels qui busquen erradicar els efectes de la llei d’amnistia de 1977, que va servir per alliberar els presos polítics de Franco, però també per prohibir qualsevol acció legal contra la seva armada d’assassins i torturadors. «En interès de la reconciliació es va decidir que el millor era girar full», comenta la directora. «I sí, cal passar-lo, però només després de llegir-lo. No se’ns pot robar la història».
Sis anys en 450 hores
Produïda pels germans Pedro i Agustín Almodóvar, El silencio de otros és el resultat de més de sis anys de treball recopilat en 450 hores filmades. «La nostra idea ha sigut sempre fugir de les dades i apropar-nos al rostre del patiment quotidià», comenta Carracedo. La idea de la pel·lícula, afegeix, se’ls va ocórrer fa vuit anys, quan diversos casos de nens robats van veure la llum. En aquella mateixa època, un grup de víctimes de la dictadura van posar una denúncia als tribunals argentins emparant-se en el principi de justícia universal per a delictes de lesa humanitat. L’evolució del procés, encara en marxa, és un dels eixos narratius de la pel·lícula.
L’acció de la jutge María Servini ha aconseguit petits triomfs; gràcies a ella, Ascensión Mendieta va poder recuperar les restes del seu pare, afusellat el 1939. No obstant, Espanya va bloquejar els seus intents de prendre testimoni a una vintena d’oficials franquistes acusats de violar els drets humans, precisament
«Cal girar full, però després de llegir-la», assegura la codirectora
emparant-se en la llei d’amnistia. «Estic convençuda que serà eliminada», assegura Carracedo sobre la norma, la derogació de la qual va ser rebutjada al Congrés el març passat. «S’estan fent molts avenços», afegeix, malgrat que l’ascens de l’extrema dreta espanyola indiqui el contrari. «El Govern actual convida a l’optimisme, tot i que farà falta molta valentia. Però no podem permetre que el món continuï associant els espanyols a aquesta vergonya. Hem de demostrar que la nostra democràcia no és una fal·làcia».H