El guitarrista
es va acompanyar d’un supergrup amb peces de Soundgarden, Fugazi i Faith No More
La ciutat de Detroit disposa d’un espai honorífic als annals del rock per haver alletat, en els últims anys 60, dues bandes capitals de la facció més salvatge, The Stooges i MC5. La primera ja és història, o això entenem, després de les successives defuncions de gairebé tots els seus membres, tot i que un d’ells, Iggy Pop, continuï portant la torxa a títol individual. I la segona, o el que en queda, camina aquests dies autoreivindicant-se en concerts que desprenen vestigis d’aquella vella fúria, com el d’aquest divendres a l’Apolo.
MC5 respon ara per MC50 en consideració al 50è aniversari del seu primer disc, Kick out the jams, publicat el febrer de 1969. Si és cert que, com va dir un dia a aquest diari Fito de la Parra, de Canned Heat, amb el seu humor negre mexicà, «els millors grups són els que més morts tenen», MC5 ha de ser una exquisitat: van sucumbir fins a tres dels seus membres, el cantant Rob Tyner (1991), el guitarrista Fred Sonic Smith (el marit de Patti Smith, 1994) i el baixista Michael Davis (2012). El bateria, Dennis Thompson, encara respira, però ja no està per la feina de pujar al tren. ¿I qui queda? Doncs el gran Wayne Kramer, fet un xaval als 70, deixant anar guitarrades i esgarips amb la seva mirada de simpàtic psicòpata.
EL MESTRE I ELS PUPILS Per donar cos a MC50, Kramer ha armat tot un supergrup amb algunes peces de posar i treure que a l’Apolo (Festival del Mil·lenni) va comptar amb la guitarra de Kim Thayil (Soundgarden), el bateria Brendan Canty (Fugazi), el baixista Billy Gould (Faith No More) i un cantant, Marcus Durant (Zen Guerrilla), que, amb la seva testa tocada per un embolic del cabell, semblava la mateixa reencarnació de Rob Tyner. Alineació reveladora de l’influx històric d’MC5 en diferents escenes, del hard rock i el grunge al hardcore passant pel blues-rock.
I bé, MC50 va fer tot el que avui es pot fer per la memòria d’MC5 sobre un escenari: un recorregut centrat en les seves dues obres clau, començant per Kick out the jams i seguint pel seu relleu, Back in the USA (1970), oficiat amb nervi i fidelitat. Eficaç en el killer rock de Rocket reducer No. 62 i Borderline, en les inflexions bluesy de Motor city is burning i Let ’em try, i deixant-se portar pel desvari, com inevitablement correspon, en la travessia còsmica d’Starship, la seva boja aproximació al free-jazz de Sun Ra.
Durant no és un portaveu qualsevol de rock dur, el seu registre té ànima i fons negre, matís que va donar sempre una fondària especial a les cançons d’MC5. Es va posar en situació sense sobreactuar tot i que sense estalviar-nos algun gag com tirar-se per terra i cantar agenollat I want you right now.
Però el cor del grup va ser Kramer, posant el coll, la veu impulsiva i les digitacions seques a Call me animal, abocant-se al rock’n’roll a Sister Anne i, abans de tancar amb Looking at you, fent d’agitador polític a plens pulmons. «¡Tenim un boig criminal a la Casa Blanca! ¡Organitzem-nos i lluitem!». Feliç aniversari, cavaller.
☰