«Europa rep ara el que no va sembrar»
Un pare electricista que podia connectar l’energia a qualsevol part del món, i aventurer, va fer, amb la seva esposa i els seus dos fills, una família itinerant. Quan van emigrar de Xile a Bilbao, el Claudio Lavanchy (Concepción, Xile, 1968), tenia 4 anys. Amb prou feines té records en aquell país de Salvador Allende, la Cuba del Sud que els Estats Units intentaven evitar. L’economia xilena s’agreujava i tancaven fàbriques. El futur mirava enfora, i les oportunitats laborals al nord espanyol per al seu pare van enllaçar amb altres, com el manteniment en hotels de les Canàries i altres països d’Europa i l’Àfrica.
— ¿Què canvia migrar a l’interior d’algú? —T’adones que les teves arrels familiars més directes i aquells en qui et pots recolzar i amb qui tens llaços que no es trencaran els perds de cop. Ja no ets d’on ets, i d’on ets, tampoc t’hi sents. Després de tants anys a Catalunya, i tot i que parlo català, la societat continua percebent que no soc d’aquí.
— ¿La pregunta «¿d’on és?» fa mal?
— Depèn del to amb el que es faci, pot denotar una actitud o una altra. En la nostra societat, massa vegades, el que ens arriba d’aquesta pregunta és que separa, ens distancia.
— Imagini què sent algú de pell diferent de la resta de la gent amb qui conviu.
— Exacte, jo encara em sorprenc caient en l’error de donar gràcies perquè els meus fills, que ja van néixer aquí, van arribar amb la pell blanqueta, alegrant-me que no
—