Obrir les tombes
Aixecar la terra que recobreix la tragèdia és un senyal de la necessària conversa sempre pendent
La guerra civil constitueix una experiència traumàtica generacional. El trauma és una vivència que no podem elaborar del tot simbòlicament. No li podem posar un sol nom, no el podem entendre o explicar correctament. Queda enquistat com una durícia a la pell, el reuma que molesta amb la pluja o la humitat, el clau a la ròtula que punxa quan intentem articular. La vivència traumàtica no marxa mai i de tant en tant rebrota sota diverses ombres i espectres. Com a Hamlet, on el rei assassinat entra i surt, apareix i desapareix d’escena, condicionant la vida de tots els qui giren a l’entorn de la representació del representat. És una herència impossible.
Hannah Arendt citava el poeta francès René Char amb l’expressió: «herència sense testament». És exacte: per les memòries traumàtiques no disposem de full d’instruccions. Són coses del passat, veus que ens arriben en forma de fantasmes que assetgen el present, somnis i quimeres. Encara que es preservi un secret o es deixi de parlar d’un tema com la guerra, pel sofriment que desperta, l’experiència passada no dita es manté. Aquella cosa impossible d’emparaular es fa present sota la versió del prohibit, del tabú, del reprimit. Per això és tan complicat incorporar en la cronologia de les vivències del present els blancs, les pèrdues, les angoixes de qui ens ha precedit. Heus aquí un afer delicadíssim pels qui s’ocupen del problema de la transmissió, els educadors, però també pels governants que, des de la política, intenten legalitzar aquest complex afer, afaiçonar-lo per resoldre’l d’una vegada.
LES LLEIS
de memòria històrica tenen un objectiu fonamental: regular, des de la política, un protocol més o menys general que compensi les víctimes del seu sofriment. Pretén erigir-se en testament, manual d’instrucció d’absències. Acaba essent també una fórmula per l’exorcisme dels morts: una manera de donar sentit a llur desaparició i oblit i a vegades –com en el cas dels dictadors– una manera d’enterrar-los definitivament. Vaig ocupar-me d’aquest problema en el meu llibre Sobre l’oblit (2012, Herder Editorial). Em preguntava si la vivència traumàtica va en una sola direcció, i no. Diria que oblit i memòria s’entrellacen en el sentit del recobriment mutu, la dialèctica i l’enfrontament. A vegades el relat del trauma històric és en si mateix una manera de no referir el mestissatge inèdit de la vivència, la narrativa singular que els morts han deixat, sobrevivint a la profunditat de la tomba en la memòria dels supervivients i els vius.
Legislar la memòria no deixa de ser una lloable modalitat del no en parlem més pel bé social. La conseqüència és la contrària: tornen els espectres del que no ha estat tractat per la paraula, l’impossible de legislar. Per això obrir les tombes, aixecar la terra que recobreix la tragèdia, l’instant de reconèixer, identificar o desplaçar el cadàver d’una persona estimada o odiada és molt més que una exhumació o una recuperació. És un senyal de les ferides sempre obertes que mai cap acció concreta podrà guarir, i de la necessària conversa sempre pendent.
☰