Persona excepcional
Quan considerem que una persona és excepcional? En l’era de la hiperacceleració tendim a admirar tot el que és cridaner i contundent. Rufián, Iglesias, Abascal o Casado són herois del nostre temps, tot i que siguin en els antípodes ideològics. «Amb dos collons», que diria Solari, l’entrenador del Reial Madrid. La tipologia dels herois evidencia l’esperit de cada època. Com més incertesa, més cotitza a l’alça aquella suposada contundència. El populisme té alguna cosa d’aquests trets. Com també ho tenen els taurons financers.
Les persones veritablement excepcionals són una altra cosa. Són els que, per exemple, aconsegueixen el talent amb la bondat. El primer és una cosa que els ve donada, ja sigui per la genètica, el do diví o l’atzar. En qualsevol cas, el reben sense cap mèrit. El mèrit és, potser, en el que fan servir el talent rebut. La bondat, en canvi, depèn de la voluntat dels individus. Quan persones talentoses prenen el camí de la bondatés quan semblen gent excepcional. I precisament perquè ho són acostumen a passar desapercebuts. Es fan gairebé invisibles, tot i que resulten imprescindibles. I som tan gamarussos que no ens adonem de la seva importància fins que desapareixen.
Ahir va passar, per exemple, al Congrés dels Diputats amb l’homenatge a Montse Oliva, aquella periodista tan intel·ligent, sàvia i discreta que des de fa un mes tots troben a faltar. Ens pot passar a qualsevol de nosaltres amb els nostres companys de feina, amb els nostres veïns, amb els nostres amics o amb el nostre germà. Els éssers excepcionals són a prop, ens n’aprofitem, els robem la intel·ligència, abusem de la seva bondat i gairebé mai els donem les gràcies, fins que ja no hi són. Som realment injustos. I moltes vegades esperem a la mort per dir el que simplement ens sembla obvi però mai van escoltar en vida.
Aquesta tendència a donar la nota a base de ser contundent passarà, perquè és l’últim cop de cua d’aquesta societat patriarcal de què ens estem desfent a la velocitat de la llum. El 8-M va marcar un punt d’inflexió. El nou humanisme és femení; se li haurà de buscar un nom.
☰