Hipocresia social davant les corrupteles
El nivell d’ètica pública no resulta gaire elevat al nostre país i som una mica el que votem
La ciutadania vota en eleccions per als parlaments, les comunitats autònomes i els ajuntaments (aquestes dues últimes, ben aviat). D’aquí en surten els polítics més genuïns, aquells que es col·loquen en una posició de responsabilitat més pública, fins i tot de lideratge, amb el que comporta per a ells: un protagonisme i un nivell de sobreexposició molt elevat.
Juntament amb ells i els ministres, apareixen en llocs inferiors, fins i tot molt inferiors, altres polítics, alguns disfressats de tècnics però amb una notable identificació amb l’organització governant, militants partidaris i abundants vividors professionals de l’erari públic. Hi ha molts organismes de l’Administració, fundacions i empreses públiques, i en tots els nivells ens trobem gent d’aquest tipus, entre els quals no són pocs els familiars. Però com que solen estar a nivells mitjans o més baixos, l’opinió pública amb prou feines en coneix els casos. Però els ocupes polítics s’estenen com l’oli. Els més fàcils de col·locar, quan perden el poder en l’Estat o en una comunitat, són resituats en un altre lloc del mateix signe polític.
No obstant, són els polítics de primera línia els que estan més exposats al judici públic; per això alguns (és el cas de diversos nous ministres) limiten al màxim la seva presència i adopten un perfil baix, ja que com menys parlin menys possiblitat tenen de ficar la pota. De tota manera, amb no poca freqüència, són fets particulars, de vegades anteriors al seu càrrec, el que els fa que s’encengui un focus sobre ells.
Ara sembla que remet l’immens lladroicini que durant molts anys ha sigut una cosa innata en no pocs dirigents amb greus escàndols que només en alguns casos estan en mans de la magistratura (a molts els ha sortit gratis) i en algun va ser declarat judicialment responsable per via penal el mateix partit polític, com va passar amb el PP.
Però juntament amb aquests escàndols a gran escala, continuen sorgint fets que, sense ser casos clàssics de corrupció amb diners pel mig, sí que posen en dubte l’honestedat dels nostres polítics i que alguns mitjans de comunicació destapen, mentre que d’altres callen. Els diversos casos d’obtenció fraudulenta de màsters acadèmics, la còpia de pàgines i pàgines literals en treballs universitaris, l’actuació prèvia molt confusa i informació privilegiada de polítics en òrgans d’empreses privades de portes giratòries... són alguns dels casos de l’actualitat.
La pregunta ara és la següent: ¿Com reacciona la societat davant d’això? Anticipo la meva resposta: de manera hipòcrita. Sobre els grans robatoris a mans plenes que s’han produït en anys (la foto del casament semireal del Escorial organitzat pels Aznar en va ser una expressió clara), la gent ja ho sabia tot. Madrid, la Comunitat Valenciana, les Balears, Catalunya i Andalusia eren exemples vius de trames organitzades ja conegudes. MALGRAT AIXÒ,
durant molt de temps, els partits corruptes van continuar governant un temps. En alguns casos van perdre el poder però van continuar mantenint un gran recolzament popular. La gent s’escandalitzava però continuava votant el mateix. El PP ho ha pagat, tot i que només en part, per aquesta raó. Aquesta acceptació social sempre m’ha semblat d’un gran cinisme.
Si durant força temps una part de la població seguia amb una barreja d’aparent escandalització i acceptació resignada a aquesta corrupció a gran escala, ara que per fi alguns jutges actuen, el que actualment està sortint sobre aquests casos sembla que s’enjudicien amb severitat episodis menys greus.
Però la societat espanyola no té gaire dret a queixarse, ja que ella també és així. Som, una mica, que votem. Ens agradi o no, aquí abunden els rinconetes, els tramposos, els astuts. Amb el que poden, s’omplen la motxilla. El nivell d’ètica pública social no és gaire elevat al país. Per això, exigir que els nostres polítics siguin irreprotxables i immaculats sembla que no és propi d’una societat on no pocs dels seus ciutadans que tenen l’oportunitat de fer trampes en el seu benefici les fan, sens dubte.
Hi ha hagut un mantra llançat fa temps pels més corruptes que ha calat en moltes persones: considerar que els polítics «són tots iguals». Això és molt fals, ja que en tots els grups hi ha bastants polítics honrats i, a més, pretendre igualar per baix i generalitzar crea una sensació d’una certa acceptació o resignació per inevitable i, per tant, d’uns marges de tolerància que han de ser rebutjats.
☰ Expresident de la Comissió Drets Humans i Democràcia de l’OSCE.