‘Superdiumenge’ o super-Sánchez

El president del Govern, Pedro Sánchez, ha insistit des del Marroc en l’obvietat: és ell, en exclusiva, qui té la prerrogativa constitucional de convocar eleccions. Deixa a l’oposició la potestat de demanar un avançament, no acostuma demanar un ajornament, i als seus, a un ministre com José Luis Ábalos, el paper de temptejar, de llançar esquers. No crec que es tracti d’una incontinent ficada de pota. Un altre paper no menyspreable ocuparia el soci de govern, animant l’afició, no

sé si de manera concertada. Les declaracions de Pablo Iglesias, fa uns dies a Catalunya, considerant l’avançament, i ahir la convocatòria urgent d’un cercle ciutadà per a aquestes qüestions semblen donarli la raó només de sentir Ábalos. Tot i que Iglesias només pretengués convèncer els independentistes del seu recolzament, estudiant aquesta possibilitat.

El superdiumenge és una opció, una altra és que es tracti d’un joc, més encara després de les reiterades afirmacions de complir la legislatura per part del qui la pot interrompre. L’objectiu seria, aleshores, advertir seriosament socis, associables i la insistent oposició que les eleccions es podrien avançar. No obstant, reconeguda aquesta inescrutable prerrogativa presidencial, em permeto, des de l’escepticisme, com qualsevol pot fer, especular.

I tot pensant que no hi haurà un avançament. Els últims senyals anuncien que Sánchez no el preocupa governar sense Pressupostos. Ja ha mostrat els seus, la UE no li ha fet gaires ganyotes i sectors molt im-

portants, sobretot dels seus votants, actuals o possibles, els han saludat. Ara el seu interès és assenyalar a tots aquells que no volen els seus Pressupostos i bondats, per exemple, la pujada del SMI a 900 euros. A més, al president li agrada cada vegada més governar sense Pressupostos i pensa que no és tan greu. La seva projecció internacional li proporciona beneficis i els seus decrets, també. Pot ser curiós veure les reaccions dels rivals quan plantegi el seu SMI per decret.

A la seva sort uneix la part simbòlica del seu Govern, és a dir, la sortida del dictador Franco del Valle de los Caídos. Hi afegirà una proposta de solució per a Catalunya, contestada, potser poc viable, però una proposta, cosa que el diferenciarà del seu antecessor, l’apolític Mariano Rajoy. Amb una mica de sort no sortirà del tot malparat del judici del procés i sempre podrà dir als seus detractors que no hi ha Pressupostos, però que no es va doblegar als independentistes perquè n’hi hagués. Línia de força de la seva oposició a les dretes.

Aquí s’acaben les meves conjectures.

Altres factors que poden arribar, externs al que s’ha dit, s’hi podrien sumar. Una rebolcada en les andaluses, poc probable, o que la tempesta creixi amb els seus ministres més patrimonials, però això està en mans dels Villarejos de l’Estat, no sé fins a quin punt estan controlats.

Si hi ha superdiumenge, algun s’emportarà un disgust: avançament complert, missatge d’austeritat; si no n’hi ha, serà dur, però recollirà la collita, podrà dir que ho va intentar fins on el van deixar. Serà, sens dubte, un super-Sánchez.

Segons els últims senyals, al president no l’inquieta governar sense Pressupostos

Pot ser curiós veure les reaccions dels rivals quan plantegi el seu SMI per decret