Animals que ajuden
L’associació You Can utiliza una trentena d’exemplars per afavorir la seva connexió amb el món «Quan s’hi han vinculat no volen faltar a la teràpia», afirma un dels seus promotors
Feia anys que Aurora Carbonell treballava amb persones amb autisme i quan va començar a entrenar una de les seves gosses per introduir-la en les teràpies es va trobar moltes traves. «Llavors surto, trenco amb el que feia i em relaciono amb gent amb les mateixes aspiracions», explica. Així va néixer You Can, que ara té a la seva granja més de 30 animals diferents. Gallines, cabres, ases i fins i tot una truja bonassa els ajuden a connectar amb pacients a qui d’una altra forma és molt difícil arribar.
«Els animals són facilitadors. Són un canal que permet atreure la seva atenció i que facilita la comunicació amb ells», explica Jorge Pereira. Ell i Pablo Camps són les altres dues potes d’aquesta associació, que es finança amb les quotes de les famílies i també amb aportacions de patrocinadors, subvencions privades i totes les vies possibles», remarca Carbonell.
¿I les administracions públiques? «Tenen un bon desgavell. Els reivindiquen subvencions per tota la vida, quan fins ara és fins als 6 anys i després a base programes concrets. Ara el que manifesten és que primer va l’u i després el dos. Saben de la nostra existència i alguns intenten ajudar-nos, avisantnos de convocatòries de subvencions i coses així», afirma.
Format com a biòleg als Estats Units, Pereira confessa que el primer contacte amb nens amb aquests trastorns li «va posar del revés, va ser un amor a primera vista». Admet que hi ha molts dies «molt durs», però afirma que «quan un veu que capta la seva atenció o que li tornen un somriure, això desmunta a qualsevol, el travessa». I els animals acceleren aquest procés.
«Són una font d’estimulació viva, amb capacitat d’actuar de forma espontània, cosa que un ordinador o una pilota no. Els animals van de forma respectuosa, sense envair i se’ls entrena perquè siguin insistents, així que la interacció sorgeix. A més transmeten calma i seguretat i això dona autonomia i rebaixa l’ansietat de forma funcional», enumera Carbonell. Però encara n’hi ha més. «Quan s’hi han vinculat no volen faltar a la teràpia», assegura. Explica que objectius que en teràpies sense animals poden costar prop d’un any, amb ells es redueix a la meitat.
Una granja pròpia
Després de sis anys treballant per a altres centres i escoles, i formant també altres professionals, van començar a «mastegar la idea de tenir un centre propi». D’allà, i de les facilitats d’uns propietaris entusiasmats amb la idea, sorgeix aquesta casa ubicada en una tranquil·la urbanització a uns 30 quilòmetres de València. Amb granja, és clar. Gallines, ànecs, ocells tenen el seu espai propi i després un per compartir amb els seus companys de teràpia. Els gossos van i venen.
El centre té actualment uns 25 usuaris d’entre 3 i 20 i molts anys i hi treballen vuit professionals. No els falten plans, volen abordar l’entrenament del lleure com un altre gran pilar vital i ja pensen que alguns dels seus pacients s’hi puguin quedar a dormir alguna nit.
☰
«Les subvencions de les diferents administracions només arriben fins als 6 anys»