Slayer ho dona tot
CRÒNICA La banda californiana va oferir un concert aclaparador per acomiadar-se de BCN
L’anunci del comiat de Slayer va mobilitzar la clientela metalera i aviat van volar les més de 4.500 entrades per a la cita de diumenge al Sant Jordi Club. Els californians han actuat a Barcelona dotza vegades des de la seva estrena, el 1990, al festival Clash of the titans (Velòdrom d’Horta), però fins i tot els fans més repetidors es van prestar a peregrinar per dir adeu (o fins després, mai se sap) a una banda cabdal en la definició del metal extrem.
A Slayer, pel que sembla, li pesen els anys i el desànim després de la trista pèrdua, el 2013, d’un membre troncal, el guitarrista Jeff Hanneman. Tot i que amb Gary Holt ocupant la seva plaça han continuat rendint a un alt nivell, ja no ha tornat a ser el mateix. Però, en el seu retrobament pòstum amb Barcelona, van treure forces de flaquesa i van deixar el seu nom ben alt. Colofó d’una llarga sessió que va incloure plats tan densos com el death metal d’Obituary i el despietat thrash-groove de Lamb of God, lluint el seu eslògan de «pure American metal».
Veus guturals i brutalitat executiva emparedant l’actuació d’un altre clàssic, Anthrax, contemporani de Slayer (i de Metallica i Megadeth, bandes que als 80 van completar els big four del thrash metal nord-americà), sense novetats fresques però amb un set compacte que va delectar l’afició. Amics dels seus amics, i amb Joey Belladonna i Scott Ian al capdavant, van obrir i van tancar amb cites a Cowboys from hell, de Pantera, abans de moure’s per un grans èxits que va cobrir des dels seus assalts a Got the time (Joe Jackson) i Antisocial (Trust), fins a una vertiginosa Be all, end all i, per tancar, la llunyana Indians. Reconfortant. /Per POSADA EN ESCENA TREMEBUNDA a Slayer es va reservar la posada en escena més tremebunda, amb flamarades des del minut u, quan el doble bombo de Paul Bostaph va imposar el ritme sufocant a la cançó d’obertura, Repentless. Tom Araya, perdut per perdut, va arrasart les seves cordes vocals al so de Blood red, Disciple i un àlgid Mandatory suicide. Sí, aquella lírica tan simpàtica, rica en banys de sang, vaticinis infernals i injeccions d’odi.
Concert ben estructurat, en què Slayer va disposar amb encert les inflexions dramàtiques: introduccions de malson, aturades seques, acceleracions kamikaze i immersions en profunditats líriques. De les supersòniques Jihad o Dittohead a aquesta catedral anomenada Seasons in the abyss, amb aires de Black Sabbath i semitons sinistres. El tàndem de guitarres de Gary Holt i Kerry King, eficaç i transcendint l’automatisme.
En cert moment, una escena de connexió mística amb l’audiència, quan Tom Araya es va quedar en silenci i va forçar uns aplaudiments que va replicar amb un breu «gracias» (en castellà, llengua dels seus pares, xilens). El començament del final va arribar amb Hell awaits, preludi d’un bis en el qual no van faltar Raining blood ni Angel of death, cançó inspirada en el nazi Joseph Mengele amb què Slayer ens va brindar esforçadament el seu últim malson.
El grup va encapçalar al Sant Jordi Club una desfilada completada per Lamb of God, Anthrax i Obituary