La trilogia de les mares
‘Suspiria’, de Luca Guadagnino, versiona lliurement el clàssic de Dario Argento, primera de les seves tres entregues d’horror gòtic i que es va prolongar amb ‘Inferno’ i ‘La madre del mal’
La manifesta popularitat del cine de terror i fantàstic, i també l’absoluta permeabilitat del gènere, que permet tota mena d’acostaments, estils i motius argumentals, com confirma cada any la programació del Festival de Sitges, és una de les raons per les quals es fan tants remakes, reboots i seqüeles d’alguns dels títols fundacionals de les seves diverses etapes.
Des de fa anys, l’època que marca el territori de les noves versions és el terror nord-americà de baix pressupost dels anys 70: s’han rodat remakes amb més o menys interès de Halloween, La matança de Texas, Las turons tenen ulls, Piranya, Maniac, Divendres 13 i L’última casa de l’esquerra, entre d’altres. Dario Argento és italià, però la seva producció terrorífica de finals dels 70 és tan influent com la de Tobe Hooper, Wes Craven i John Carpenter.
No és estranya, per això, l’aparició d’un remake de Suspiria (1977), més enllà que el firmi un realitzador no especialitzat en el gènere, Luca Guadagnino, i que aquesta versió del 2018 arribés a competir en un festival com el de Venècia, al qual Argento mai va tenir accés. És a més una pel·lícula molt important en l’evolució del cineasta italià. Després de la formidable Roig fosc (1976), Argento venia a tancar la seva gran aportació al giallo, barreja de thriller i terror que ell mateix havia ajudat a consolidar amb El pájaro de las plumas de cristal, Cuatro moscas sobre terciopelo gris i El gato de nueve colas.
Argento va inaugurar amb Suspiria una sèrie de films entroncats amb el cine gòtic, en la línia del director Mario Bava i de la pintura tenebrista italiana. Suspiria va tenir una mena de prolongació amb Inferno (1982), entesa llavors com un díptic que va venir a convertir-se en trilogia tardana amb La madre del mal (2007). És la denominada trilogia de les mares, relats sobrenaturals dissenyats a partir dels conceptes Suspiriorum (Sospirs), Tenebraum (Foscor)
Els colors enfebrats, els espais geomètrics i les recordades bandes sonores, entre terrorífiques i sacres, firmades pel grup Goblin per a Suspiria i el simfònic Keith Emerson per a Inferno, han sigut substituïdes al film de Guadagnino per tonalitats cromàtiques més neutres, decorats laberíntics i les cançons i peces instrumentals de Thom Yorke, cantant de Radiohead. Són canvis significatius, a més de l’afegit de diverses capes argumentals i personatges inexistents en la Suspiria d’Argento, cas del psiquiatre encarnat per una disfressada Tilda Swinton. i Lachrymarum (Llàgrimes).
El Mal no té explicació
Per a l’Argento d’aquestes tres pel·lícules, i també d’obres que va fer molt influïdes per aquestes, com Tenebre, Phenomena, Trauma o El síndrome de Stendhal, el Mal no té cap explicació i s’expressa en estat absolutament lliure. Guadagnino vol donar-li massa explicacions barrejant la història de bruixes de l’escola de dansa berlinesa on s’esdevé l’acció amb les seqüeles de la segona contesa mundial i l’auge del terrorisme als anys 70, personificat a la banda radical d’esquerres Baader-Meinhof. Això sí, li fa una picada d’ullet al film d’Argento amb l’aparició de Jessica Harper, protagonista de l’original, al paper de l’esposa del psiquiatre.
El resultat, en què es reconeix la influència d’Argento, s’aparta considerablement d’aquell estil de terror italià que avui no és més vigent gràcies al film de Guadagnino, sinó que sempre ha sigut present en l’imaginari dels amants del gènere.
☰
El director italià va voler seguir la línia de Mario Bava i de la pintura tenebrista italiana