L’Athletic torna a l’abisme
SAN MAMÉS CONFIA en Gaizka Garitano per ressuscitar un equip enfonsat en el descens amb el cessat Berizzo LA POR ha rebrotat amb la salvació a tres punts de distància
El 12 de març del 2006 el vell San Mamés era un funeral. Mut. L’Athletic, incapaç de doblegar el Cadis, s’enfonsava en el descens sense remissió fins que un gol de Tiko, de penal i en el descompte, va ressuscitar l’equip que dirigia Javier Clemente, que havia rellevat el destituït José Luis Mendilibar.
El 17 de juny del 2007 dos gols en la segona part en l’última jornada davant del Llevant van permetre als blanc-i-vermells mantenir-se en l’elit gràcies al treball de Mané, que va prendre el comandament després del cessat Félix Sarriugarte.
Va ser l’anomenat bienni negre, període en què el club bilbaí va coquetejar per primera vegada en la història amb el descens. Després arribarien dies de vi i roses amb Joaquín Caparrós, Marcelo Bielsa i Ernesto Valverde. Una dècada més tard, els lleons tornen a sentir la por al cos.
Una sola victòria en 14 partits, en la primera jornada, el mes d’agost, davant del Leganés i també en la prolongació ha obligat a perdre la confiança en l’argentí Eduardo Berizzo, malgrat ser molt estimat entre l’afició i una plantilla estructuralment envellida i incapaç d’aixecar-se quan pateix la primera plantofada. Gaizka Garitano, aquell entrenador que va tornar a l’Eibar a l’elit i que estava realitzant una notable tasca en el filial a Lezama, serà l’encarregat de redreçar el rumb d’una entitat posada, a més, aquest mes en un procés d’eleccions a la presidència després de l’anunci de Josu Urrutia de no seguir en el càrrec. Tot intent d’arreglar el seu futbol es va revelar estèril fins al 3-0 encaixat en el camp del Llevant i tota crida a la paciència es va tornar insuportable. «Si em convencen que un altre pot redreçar això, li deixaré el meu lloc», va asseverar Toto Berizzo com a premonició del seu adeu, amb la salvació a tres punts del Vila-real.
El projecte va començar a torçarse aviat: primer amb la seva aposta de pressió alta i intensa, amb marcatges individuals puntuals i la consigna d’anar a buscar el triomf des que es trepitjava la gespa. Però els segons temps devoraven un grup que no ha sabut gestionar els seus avantatges o recuperar el terreny perdut. Després, Berizzo va intentar emmurallar el migcamp, renunciant a la seva essència i apostant pel múscul. L’estratègia no va durar més que dos partits, i llavors va rescatar jugadors que havia deixat de banda, fins a l’extrem d’utilitzar fins a 24 futbolistes i d’esbossar, ja amb l’aigua fins al coll, un esquema de tres centrals. Res no va servir.
És la primera destitució d’un entrenador blanc-i-vermell des d’aquella etapa per a l’oblit, encara que ja el curs passat Urrutia, liderant ara la Comissió Gestora, va acomiadar José Ángel Ziganda. No obstant, li va permetre acabar la temporada.
Els reforços a l’estiu –Yuri, Dani García i Capa– no van millorar un planter on es troben a faltar els gols del veterà Aduriz, amb 37 anys, i no són poques les veus que parlen de llançar el llaç en el mercat d’hivern a aquells que al seu dia van fer les maletes, casos d’Ibai, Fernando Llorente o Ander Herrera. La defensa fa aigües i en el centre del camp han acabat jugant els clàssics San José i Beñat, mentre que en atac Iñaki Williams, que sembla destinat a substituir Aduriz, té unes característiques molt diferents. Fora de La Catedral és més efectiu, però a casa fa dos anys que no marca a la Lliga, una rèmora per a qualsevol davanter. El col·lectiu que va partir amb Europa com a objectiu està pres dels nervis, amb un dels seus referents, Muniain, demanant perdó a l’afició, que sembla resignada al sofriment.
L’herència que deixa Urrutia, que en l’aspecte econòmic és notable, porta la trampa afegida de la situació esportiva. Qui sigui el pròxim president partirà amb l’espasa de Dàmocles de l’amenaça real del descens a Segona Divisió. Ja hi ha dos candidats en lliça: Alberto UribeEchevarria i Aitor Elizegi. El primer es presenta al costat de la majoria dels directius que van acompanyar l’exjugador a la presidència, encara que va advertir que no és un candidat continuista: «Encara que l’estimo molt, jo no soc Josu». Uribe-Echevarria, jubilat de la consultora Deloitte, de la qual va ser soci fundador, representa l’oficialisme. L’home encarregat de les finances de l’Athletic des del 2012 va decidir fer el pas a última hora, encara que és possible que ho tingués tot lligat per saltar a l’arena al costat de nou dels directius de la Junta, entre ells l’exjugador Genar Andrinua, i Javier Aldazabal, que van sondejar per encapçalar la candidatura.
Només quatre dels directius que han dirigit la nau abandonen el barco. Entre ells, José Ángel Corres, un dels noms que va sonar per ser el número u. També ho deixa Juan Arana, fill d’Andrés Arana, qui va ser el principal dissenyador de la candidatura d’Urrutia, i que va morir el 2013.
El segon candidat és el cuiner Aitor Elizegi, propietari de diversos restaurants i promotor del corrent slow food. El seu nom ha aparegut en diversos processos electorals, encara que només ara ha decidit fer el pas malgrat el negre panorama de presentar avals per més de 19 milions d’euros. Va acudir a Ibaigane acompanyat de Juan Carlos Erkoreka, empresari que va ser vicepresident de l’Athletic i va perdre les eleccions el 2008, a sol·licitar els impresos per a les firmes que donin suport a la seva candidatura.
El futur està en mans de Garitano. El seu pare, Ondarru, va ser ajudant de Mané aquell any a prop de l’abisme. Potser li va demanar consell per golejar l’Osca a la Copa.
☰