Caputxetes desfermades
L’assaig ‘Monstruas y centauras’, de Marta Sanz, escruta amb encert els nous feminismes
De petita portava els cabells curts amb serrell, i també em feia molta ràbia que em confonguessin amb un noi. No sé si això hi va tenir res a veure però, amb el transcurs dels anys, m’he convertit igualment, seguint els passos de Marta Sanz, en «una dona baixeta que es tapa el pit ajustant-se la rebeca».
M’agrada la veu de l’escriptora madrilenya, el seu gruix, la seva ironia descarnada, la seva sinceritat oberta en canal, com quan escriu a Clavícula (2017): «Tinc 48 anys. No. En realitat, en tinc 47. Fa dos anys que no tinc la menstruació. Soc una dona d’èxit plena de tristesa. Temo que es morin els meus pares. El meu marit està a l’atur. Treballo sense parar. No vull quedar-me sola». ¿Per què a les dones intenten portar-nos a l’hort amb eslògans nocius? Sigues competitiva. Aprèn a estar sola. No et signifiquis. Si et queixes, si expresses el teu malestar, et diran histèrica.
Fa anys que Sanz, doctora en filologia, reflexiona sobre la condició femenina, per anomenar-la d’alguna forma, a l’esmentada obra i en altres com Daniela Astor y la caja negra (2015), Éramos mujeres jóvenes (2016) o l’antologia de textos que va recollir a Libro de la mujer fatal (2009). Diguem que no ha pujat al carro a l’últim moment, i ara ha tornat a ficar el dit a la nafra de la desigualtat amb Monstruas i centauras. Nuevos lenguajes del feminismo (Anagrama, 2018), un assaig precís i intel·ligent malgrat haver sigut escrit sense gairebé perspectiva en el temps, mentre s’encavalcaven els esdeveniments dels últims mesos: la multitudinària manifestació i la vaga feminista del 8 de març, la campanya del #Me Too (Jo també) i la rèplica de les intel·lectuals franceses, amb Catherine Deneuve al capdavant, contra les suposades «paranoies antimasculines» de les nord-americanes. I, per descomptat, també la sentència sobre La manada.
FA
una estona, abans de seure a escriure aquestes línies, escoltava a la ràdio la confirmació, per part del Tribunal Superior de Justícia de Navarra (TSJN), de la sentència de nou anys de presó per abús amb prevalença, que no pas agressió sexual. O sigui, la incauta Caputxeta, acorralada per cinc feres negres en un cau, sotmesa a 11 accessos carnals per via vaginal, anal i bucal, s’hauria d’haver resistit amb la ferocitat d’una pantera perquè el delicte fos tipificat com a violació.
Algunes qüestions, com l’horripilant episodi de Pamplona, o que la bretxa salarial entre homes i dones arribi al 37% a l’altura dels 55 anys, cauen pel propi pes de la seva rotunditat en el sac del mas- clisme sagnant, però Monstruas y centauras va molt més enllà de les evidències. ¿Dir «membras» o «portaveuas» és una arma política, a banda d’un nyap gramatical? ¿Què amaga l’«apoderament», aquesta paraula que està tan de moda? O bé, ¿és lícit parlar de feminisme amb els llavis vermells de carmí i un escot fins al melic? Doncs sí, totes les variants són vàlides si apunten en la mateixa direcció. La cerimònia dels Oscar, amb els seus lluentons i silicones, pot ser una plataforma formidable per visibilitzar el discurs i que vagi calant en la societat.
LA DISSECCIÓ
de Marta Sanz és brillant perquè, amb la cella aixecada, s’instal·la en el dubte, en la desconfiança davant dels monolitismes. I entre els interrogants que es planteja esclaten com fogonades de llum algunes certeses. La primera: compte, que el capitalisme tendeix a fagocitar el que toca i pot acabar liofilitzant el discurs al convertir-lo en mercaderia. Una cosa semblant va passar amb Chimamanda Ngozi Adichie, el títol del seu assaig We should all be feminists (‘Tots hauríem de ser feministes’) va acabar imprès en samarretes de Dior a 550 peles la peça.
PER
l’autora —i per a qui això escriu, també—, patriarcat i neoliberalisme són dos conceptes que van units, indissolubles l’un de l’altre, i sense una transformació radical dels sistemes de producció sembla molt difícil que s’hagin de demolir les desigualtats de gènere.
En aquesta lluita, en aquesta transformació global, necessitem els homes al costat i no a la trinxera del davant. Campanyes com Denuncia el teu porc poden convertir-se «en els mateixos aquelarres dels quals vam ser víctimes». Aquest és el feminisme que vull abraçar, amb totes les seves contradiccions.
Arribo ja a les últimes línies de l’article. Sobre la taula, diversos llibres escampats de Marta Sanz. N’agafo un a l’atzar, el primer que vaig llegir, la formidable novel·la La lección de anatomía (2008), i, com per art de màgia, apareix un vell punt de llibre amb una frase impresa: «El desig venç la por». Un bon salconduit per transitar el camí que encara queda per recórrer.
☰
Patriarcat i neoliberalisme són dos conceptes connectats: s’han de transformar els sistemes de producció