La còlera mística de Moscou
Creix a Ucraïna el temor de xocs entre les dues esglésies ortodoxes atiats pel Kremlin sínode elegirà a Kíev el cap de la seva Església nacional, acabada de reconèixer Un
Les comparacions poden ser odioses, i més si al·ludeixen a temples ressenyats de les dues grans confessions cristianes que, amb alts i baixos, han conviscut a Ucraïna des de la seva independència, el 1991: l’Església ortodoxa ucraïnesa adscrita al Patriarcat de Moscou (IOU-PM) i l’Església ortodoxa ucraïnesa lleial al Patriarcat de Kíev (IOU-PK).
Tot just traspassar la tanca d’accés al recinte de l’església de Sant Nicolau, situada en un barri acomodat de Kíev i fidel a Moscou, salta a la vista la riquesa de la seva ornamentació, els excel·lents acabats de la construcció o les quatre cúpules daurades que envolten una gran nau central. A l’interior, destaca el seu imponent iconòstasi, que convida al recolliment, tot i que també es transpira la desconfiançade diaques i preveres,que miren els desconeguts amb recel i eviten respondre preguntes incòmodes.
Per contra, l’església de l’Esbarzer Ardent, sota la jurisdicció kievià, no té un terreny propi ni cap mena de magnificència; les portes estan tancades i barrades, tot i ser un dia feiner, probablement per manca de fons per mantenir-la oberta permanentment, i ocupa un espai poc atractiu de la gran urbs ucraïnesa, pròxim a les vies del tramvia. Si, de forma imaginària, la citéssim al costat de la seva homòloga d’obediència moscovita, seria una mica com col·locar una petita ermita de muntanya catalana al costat d’una església de la zona alta de Barcelona.
Els nombres oficials també beneficien clarament la IOU-PM, més enllà de la diferència de retriarcat cursos. Controla al voltant de 12.000 parròquies, mentre que el seu alter ego kievià, no pas més de cinc milers.
La recent decisió de Bartomeu, el patriarca universal de Constantinoble i cap visible del cristianisme oriental, de reconèixer l’"autocefàlia" de l’Església adscrita al Pa- de Kíev, ha sigut acollida pel Govern proeuropeu d’Ucraïna com la més rellevant victòria en el pols que l’enfronta al poderós veí de l’oest des del 2014, quan la revolució d’Euromaidan va propiciar l’abandonament del poder del llavors president prorús, Víktor Ianukóvitx.
L’Executiu de Kíev, i en especial el seu actual president, Petró Poroixenko, consideren que la institució eclesiàstica fidel al patriarcat moscovita exerceix de corretja de transmissió de la influència del Kremlin, especialment a les regions habitades per russoparlants de l’est i del sud, i limitar el seu predicament és, segons ell una qüestió de «seguretat nacional». Gràcies al reconeixement de Constantinoble, Ucraïna comptarà amb una església local, com els altres països d’Europea oriental, cosa d’especial rellevància al món ortodox, que, a diferència del catolicisme, s’organitza al voltant d’unitats nacionals autònomes.
Jaroslava Mixenko, periodista local especialitzada en temes religiosos, enumera una infinitat d’exemples en els quals sacerdots adscrits a lEsglésia russa han atiat, segons la seva opinió, el conflicte civil ucraïnès: «Hem sentit com des dels púlpits s’instava, durant la re- volució de Maidán, a recolzar Ianukóvitx (refugiat ara a Rússia); a les zones sota control insurgent, s’ha vist diaques beneint combatents i blindats».
La tensió interconfessional creix, a mesura que s’acosta el 15 de desembre, dia en què està convocat a la catedral de Santa Sofia, a Kíev, un concili on s’aprovarà la composició de les autoritats eclesiàstiques locals i s’elegirà un patriarca que rebrà el tomos (decret) de l’autocefàlia de l’Església ortodoxa ucraïnesa. Emparat per l’estat d’emergència aprovat pel Parlament, el Servei de Seguretat Ucraïnès (SBU) ha intensificat la pressió sobre les parròquies lleials a Moscou, amb escorcolls a monestirs i domicilis de religiosos i provocant irades protestes.
Odi confessional
El metropolità Pável, abat del monestir de les Coves, a Kíev, sospitós de «discriminació» i «incitació» a l’odi confessional, ha denunciat que l’objectiu dels escorcolls és exercir «pressió política» perquè s’avingui a participar al sínode de Kíev. El Govern de Poroixenko, per contra, afirma que no hi haurà violència o pressió en el procés d’integració i espera que, «una vegada materialitzada l’autocefàlia, les parròquies lleials a Moscou vagin assimilant-se a l’Església ucraïnesa, a poc a poc», respon Mixenko.
La polèmica religiosa ha posat en un compromís tot el món ortodox, ja que el Patriarcat de Kíev requereix també el vistiplau de les altres esglésies nacionals. De moment, Grècia, Bulgària i Romania han tirat pilotes fora, prometent estudiar el tema i rebutjant les pressions de Moscou, mentre que Sèrbia s’ha alineat amb l’Església russa. Per al Kremlin, ja és una qüestió d’Estat, abordada fins i tot en una recent reunió del Consell de Seguretat, presidit per Vladímir Putin, a la qual van assistir, entre d’altres, el ministre de Defensa, Serguei Xoigú, o el director del Servei Federal de Seguretat (FSB, ex-KGB), Aleksandr Bórtnikov.
☰
El cristianisme oriental s’organitza al voltant d’unitats nacionals autonònomes