Retrat dels ‘barras bravas’
Les aficions violentes estan tan vinculades als clubs argentins que formen part del negoci futbolístic El cap del grup del Boca afirma que la violència no s’acabarà mai
El 1951 es va estrenar a l’Argentina El hincha. La pel·lícula dirigida per Manuel Romero va comptar amb la participació estel·lar d’Enrique Santos Discépolo, una de les glòries del tango de la primera meitat de segle. Discepolín, com li deien, encarna El Ñato, un obrer la vida del qual gira al voltant del club dels seus amors. Tant s’estima els colors de la samarreta que posterga indefinidament el casament amb la seva eterna nòvia.
El primer, insisteix, és el Victoria Futbol Club. Cal ajudar-lo perquè no perdi la seva categoria. Després vindrà el matrimoni. «¿I per a què treballa un si no és per anar els diumenges i trencar-se els pulmons a les tribunes aclamant per un ideal? ¿O és que això no val res?», filosofa El Ñato.
La imatge sentimental que oferia Discépolo pertany a un passat irrecuperable de la cultura popular argentina que té el futbol com un dels seus pilars. El seguidor ha quedat eclipsat per la figura dels barras bravas i tot el que s’ha instal·lat amb ells al voltant dels estadis.
Els pinxos de les tribunes no han sorgit per generació espontània. S’alimenten de les seves relacions amb els dirigents dels clubs, sindicalistes, polítics i els mateixos jugadors, com ho ha confirmat des de Madrid Darío Benedetto, el golejador del Boca Juniors. «Benvingut sigui perquè és un líder històric», va dir sobre Rafael di Zeo, que finalment no va viatjar a Espanya. La policia li va impedir pujar a un avió.
L’escola de la violència
«¿Vostè es creu que encara que jo estigui pres la violència s’acabarà? ¿Vostè creu que si ens ajunten a tots en una plaça i ens maten, la violència s’acabarà? No, no s’acabarà mai. ¿Saps per què? Perquè això és una escola. I seguirà per sempre», ha reconegut alguna vegada Di Zeo.
La frase és citada a La Doce, la verdadera historia de la ‘barra brava’ de Boca. D’acord amb Gustavo Grabia, l’autor del llibre, Di Zeo els va ensenyar el 2005 als Ultra Sur, el grup radical del Reial Madrid, com tornar rendible la passió futbolística. Di Zeo va estar pres, però va recuperar la llibertat, un benefici que li ha sigut esquiu al karateka i excap dels barras bravas del River, Alan Schlenker, que compleix una condemna per homicidi.
Els barras bravas cobren car pel seu alè: porten el pàrquing adjacent als estadis, el negoci dels souvenirs,i en alguns casos la venda al detall de la droga. Fins i tot participen en la venda de jugadors. Los monos, la banda narco de Rosario, la ciutat de Lionel Messi, està completament entremesclada amb les aficions rivals de Rosario Central i Newell’s Old Boys. Però, a més, se sol assenyalar, no ha sigut aliena, a partir d’aquests vincles, a les transferències de jugadors com Ángel di María i Miguel Ángel Correa.
L’empresari de la construcció Javier Cantero va assumir el 2011 la presidència d’Independiente, el club que més Copa Libertadores ha obtingut, amb la bandera de l’erradicació moralitzant dels barras bravas. Com era d’esperar, va ser derrotat de forma estrepitosa en el seu propòsit.
Una vida de sultà
En l’actualitat, la institució la porta un sindicalista molt poderós, Hugo Moyano. Bona part dels barras bravas d’Independiente continuen disfrutant dels seus privilegis. El que els va passar mesos enrere a Eduardo D’Aquila i Pablo Bebote Áverez, els seus líders, sol ser considerat una excepció que confirma la regla de la impunitat que els protegeix.
Quan D’Aquila va ser detingut, va sortir a la llum una vida de sultà. Vivia en una mansió construïda a una urbanització de Buenos Aires. El barra brava tenia una peculiar afició per la pintura. Sobre una paret de la luxosa casa hi havia un quadro. L’oli representa Scarface, el narcotraficant d’origen cubà que fueteja Miami a la pel·lícula de Brian de Palma i a qui Al Pacino li va donar una extraordinària carnadura. L’altre quadro era el de Pablo Escobar, el capo del cartell de Medellín.
☰
Di Zeo, el líder del Boca, va ensenyar als Ultra Sur a fer rendible la seva passió futbolística
El president d’Independiente volia acabar amb la xacra al seu club, però va fracassar