«‘Influencers’ i bloguers venen el no-res, el fum»
CARMEN POSADAS Escriptora. Presenta ‘La maestra de títeres’ (Espasa)
Carmen Posadas està contenta (Motevideo, 1953). La seva novel·la La maestra de títeres agrada. Hi retrata tres dones i la seva mirada a la jet set madrilenya li serveix per dibuixar un fresc d’Espanya des dels anys 50.
— Diu que no hi ha gaire literatura que hagi tractat l’alta burgesia madrilenya. Potser Garras de astracán, de Terenci Moix. Tot i que al seu llibre no hi ha astracanades.
— Ell va fer una caricatura. I gairebé tota la gent que retrata aquesta classe sembla que se n’hagi de riure. A mi em sembla injust. En aquesta classe hi ha gent molt absurda i molt risible i també hi ha gent formidable. Jo volia fer el que diu Stendhal que ha de ser la literatura: posar un mirall a la vora del camí i que es reflecteixi la realitat, amb les llums i ombres.
— ¿Ha jugat a ser Truman Capote?
— Bé. M’encanta. Ell també va retratar aquest grup a Plegarias atendidas, que no va ser ben rebuda. Jo no faig sang. Miro de ser fidedigna.
— Ha retratat tres generacions de dones valentes.
—Són dones del seu temps que van trampejar amb el que hi havia, sense més ni més. Perquè en la literatura actual està de moda que totes les protagonistes siguin feministes i és igual que visquin a l’edat de pedra, a la Grècia clàssica o al segle XVIII. I de Lisístrata només n’hi va haver una i encara en continuem parlant.
— Aborda tres contextos històrics, els anys 50, la Transició i l’època actual. Va arribar joveneta a Espanya a mitjans dels 60. ¿Li ha costat mirar cap enrere?
— M’he documentat fins i tot més que a la novel·la anterior, que discorria al segle XVIII. Si t’equivoques en aquell segle només se n’adonarà algun professor d’història, si ho fas dels anys 50, 60 o 70 ho veurà molta més gent.
— Aquesta Beatriz Calanda seva de vida «exagerada i excessiva» és una dona patchwork. ¿Ja està farta d’explicar que no és Isabel Preysler?
—No m’interessava fer el retrat d’una persona concreta; havia de ser un prototip. La novel·la es basa en La fira de les vanitats, de W. M. Thackeray. Vaig agafar de cada persona alguna cosa: d’una vaig agafar els seus marits, d’una altra el seu aspecte físic, d’una altra la seva forma de parlar. Vaig fer un mix, com vostè diu, i va sortir Beatriz Calanda,
«Parlar de Franco en aquest país és molt difícil. Et titllen de fatxa o de roja, no hi ha una actitud intermèdia»
una dona que li agrada ser al canelobre, que deia Sofía Mazagatos. També li vaig buscar una antagonista, la seva mare.
— ¿L’alta societat d’ara continua sent igual que la d’abans?
—Sí, però no tant. S’han obert més i s’hi ha introduït gent d’altres àmbits. Però fins fa molt poc només es casaven entre ells.
— Abans, certs personatges es morien per sortir a les revistes i avui es desviuen per tenir likes tot i que sigui a costa d’inventar-se una vida.
—És el més sorprenent del món modern. Avui la informació és a la distància d’un clic i, no obstant, hi ha tanta sobredosi d’informació que al final la mentida floreix i les fake news estan a l’ordre del dia. I això en l’època en què, suposadament, estem més ben informats.
— Dissecciona el servilisme de la fama. ¿Què li sembla el que està passant amb els influencers?
— Abans la fama s’adquiria casant-te amb algú famós, com pel contagi d’un refredat. I després venent la vida per entregues. Però avui hem arribat al paroxisme dels influencers i bloguers que venen el no-res, el fum. L’altre dia vaig entrar en un blog que té, no ho sé, quatre milions de seguidors, i el que em mostrava era com es feia un cafè. Això em sembla absurd, molt delirant.
— Vostè que va ser art i part d’aquella anomenada beautiful people dels 80, ¿en quin moment va notar que es difuminava la seva imatge d’esposa i de vídua i se la començava a prendre seriosament com a escriptora? —Quan surto de l’ull públic. Jo vaig sortir a les revistes del cor per raons que a mi no m’interessaven gens en absolut. No soc gens exhibicionista; al contrari, m’espanta. Una vegada que va morir el meu marit, vaig sortir d’allà, perquè una cosa és clara: ningú hi és en contra de la seva voluntat, el que hi és és perquè li agrada. A partir d’allà les revistes van començar a considerar-me el que volia ser: escriptora.
— S’han de tenir altes dosis de vanitat per sortir als mitjans, diu.
—Quan era carn de paparazzi vaig perdre l’anonimat i l’anonimat és una benedicció, és una cosa que et protegeix. Si ets un persona exhibicionista no hi ha problema, que et segueixin fins i tot els gossos pel carrer, però no era el meu cas.
— ¿Es considera més bona escriptora avui que quan va guanyar el Planeta el 1998 amb Pequeñas infamias?
— Aquesta és una novel·la més assentada, més completa. L’anterior, La hija de Cayetana, era un llibre amb ingredients per tenir èxit. De fet en va tenir, perquè una productora n’ha comprat els drets als Estats Units i en faran la pel·lícula [la duquessa d’Alba, la dels dos retrats de Goya, va adoptar una nena negra], però aquesta novel·la és més arriscada.
— Com a narradora no es posiciona ideològicament. ¿És perquè no la titllin de roja o de fatxa?
— Això és el que més em va costar. Perquè parlar de Franco en aquest país és molt difícil. Et titllen, com diu, de fatxa o de roja. No hi ha una posició intermèdia. Jo necessitava mantenir una neutralitat absoluta. No volia que es veiessin les meves fílies i les meves fòbies. Per això no enalteixo ni ataco ni els franquistes ni els comunistes, cosa que és molt difícil perquè no acontentes a ningú.
— Ha escrit contes infantils, novel·les, assajos .... ¿mai va tenir propostes per fer crònica social?
—¿Ser reportera de l’¡Hola!? Comprendrà que no m’interessi gens.
☰