El país va parar
Divendres vinent es compleixen 30 anys del 14-D, la vaga general més gran viscuda a Espanya. Els protagonistes d’aquella cita recorden la dimensió històrica que va tenir la paralització absoluta del país durant 24 hores i també les seves conseqüències pol
o va tenir el vertigen del 23-F, ni la commoció tràgica de l’11-M, ni l’emotivitat alegre de la inauguració dels Jocs Olímpics del 1992, però el passat recent conserva una altra data amb nom, lletra i número propis que es manté destacada en la memòria col·lectiva de la democràcia tot i que se’n parli menys. El 14 de desembre de 1988 –14-D per als annals de la història– va tenir lloc una cosa que no havia passat abans amb aquella rotunditat, ni ha tornat a passar amb la mateixa magnitud: tot el país es va parar. Literalment. De nord a sud, del matí a la nit. Els sindicats UGT i CCOO havien convocat una vaga general per protestar contra la política econòmica del Govern de Felipe González i la ciutadania per complet va respondre quedant-se a casa sense anar a treballar. Abans i després hi va haver altres aturades generals, però cap va aconseguir paralitzar l’economia d’una manera tan absoluta i unànime. Va ser la gran vaga de la història d’Espanya.
Aquell dia no hi va haver transport públic, ni consultes mèdiques als ambulatoris, ni alumnes a les escoles, instituts o universitats. No hi va haver diaris als quioscos, que van estar tancats, ni bars oberts on es pogués prendre un cafè. Van parar les fàbriques, els comerços, els organismes públics i les empreses privades. Es van aturar les ciutats i el temps es va congelar durant 24 hores al món rural. Els carrers, sobretot al matí, van quedar deserts com un 1 de gener de ressaca i recolliment
Ni van oferir una estampa inaudita que a 30 anys vista és recordada com un somni estrany i irrepetible.
Cada individu que va viure aquella jornada conserva la seva postal íntima i personal del 14-D. La de Carlos Solchaga trasllada fins a l’interior del seu cotxe oficial a primera hora del matí. «Recordo la sensació de baixar per la Castellana camí del ministeri i veure Madrid convertit en una ciutat fantasma. Era dimecres, però no hi havia absolutament ningú al carrer. En aquell moment vaig comprendre que la vaga havia sigut un èxit», recorda ara el llavors ministre d’Economia.
En realitat, la sospita se l’havia endut al llit la nit anterior. El president d’Àustria, Kurt Waldheim, havia arribat de visita a Espanya el dia 13 i a mitjanit encara continuava el sopar oficial que el Govern va oferir a la legació alpina al palau de la Moncloa. «Poc després de les dotze, algú va entrar a la sala i li va donar un encàrrec al president Felipe, que a continuació em va transmetre: ‘Escolta, que han tallat el senyal de Televisió Espanyola’. El president es va quedar glaçat», recorda Solchaga.
La jugada a RTVE
El que a la Moncloa era ensurt i nerviosisme, a Torrespaña, seu central de RTVE, era una festa. Després de llargues hores d’assemblees, davant de la fèrria negativa de Pilar Miró, presidenta de l’ens públic, a negociar uns serveis mínims que visibilitzessin el suport dels empleats a la vaga, els treballadors van decidir que tallarien l’emissió per força. Però hi havia un problema: qui premés el botó de desconnexió s’exposava a una sanció o, fins i tot, a ser acomiadat.
Enmig del frenesí, a José María Fraguas, que aleshores era realitzador del magazín de sobretaula Tal cual, se li va encendre la bombeta: «Vaig proposar que tots els centres territorials deixéssim els telèfons oberts per dur a terme un compte enrere conjunt i a les dotze en punt ens aixecaríem dels nostres seients. I això vam fer: després de comptar del cinquanta el zero, la tele es va apagar. ¿Qui ho va fer? Fuenteovejuna, señor», explica Fraguas, que divendres vinent, en el 30è aniversari del 14-D, rebrà un homenatge a TVE per crear una ocurrència que va situar la tele pública al centre de la història. En una època sense mòbils ni xarxes socials, el codi de barres de colors que