¿És necessari el ‘pinkwashing’?
Si mai he sentit a dir amb gran convenciment que Twitter serveix per alguna cosa és per l’eclosió de l’etiqueta #onsónlesdones i els seus efectes. Es va començar a difondre el desembre de 2013 per denunciar els debats en espais televisius en què només hi havia homes i va portar a l’articulació d’un grup de dones que es dediquen a denunciar-ho públicament i amb dades empíriques de recompte de la participació de dones en els mitjans de comunicació des del juliol de 2016. Els efectes de la pressió del grup han estat progressius i efectius per avançar cap a la paritat desitjada (que no és altra que la que indica la llei d’igualtat efectiva de dones i homes de 2015) per bé que encara falti camí per recórrer i que hi hagi grans diferències entre uns mitjans i altres.
Més enllà d’aquest primer efecte sobre els mitjans, se n’ha produït un altre, per capil·laritat a tota la societat, que ha fet que la pregunta per #onsónlesdones s’apliqui també en altres àmbits de la vida pública. Amb l’#onsónlesdones s’estenia el terme sororitat per teixir complicitats per damunt d’ideologies i procedències. Hereves del moviment feminista formal, ha arribat L’hora violeta d’un moviment col·lectiu que empeny
amunt com a la banyera d’Arquímedes reivindicacions que fa anys que eren damunt la taula. #onsónlesdones ha aconseguit normalitzar la mirada feminista per a la qual ja no hi ha marxa enrere. I la irrupció del #MeToo no n’ha estat aliena. Fa poques setmanes (!) que l’Institut d’Estudis Catalans ha matisat la seva definició de «sexe dèbil» afegint que té un caràcter discriminatori.
PODEM haver aconseguit moltes coses, però el camí cap a la igualtat és llarg i fa pujada. Mireu si no aquesta giragonsa del masclisme quotidià (em nego a utilitzar el terme micromasclisme) que és el pinkwashing, una maneta de pintura que passa la societat per sobre de les coses per vendre-les millor del que realment són: ja sigui sobre els drets de les dones o les discriminacions vers el col·lectiu LGTBI.
En els últims temps proliferen un munt d’iniciatives i llibres sobre feminisme, qualsevol institució cultural organitza debats i exposicions... fins al punt que no pots deixar de sospitar d’algunes accions que delaten un rentat d’imatge... ¿seria, doncs, el pinkwashing un pas necessari en el camí de la plena igualtat? ¿Un mal menor? ¿O un gran exercici d’hipocresia? Quan veus que s’anuncia amb grandiloqüència que la temporada 2020/21 del Teatre Nacional de Catalunya és paritària, pots comprar el titular, o entrar en el detall com han fet les companyes de Dones i Cultura per evidenciar com en realitat directores i dramaturgues només representen un 24% de les funcions programades o que s’equipara estrenar a la Sala Gran en un muntatge de gran pressupost (per a ells) amb lectures dramatitzades en espais alternatius sense definir (per a elles).
I en la música? Segur que recorden la polèmica del Canet Rock del 2016 que no havia programat ni una sola artista... doncs bé, enguany el festival Cruïlla programa poques dones, però a canvi organitza unes Cruïlla Talks amb contacontes i debats feministes. Fa tres anys que l’Anuari de la Música que publica el Grup Enderrock denuncia la poca presència de les dones en la programació dels festivals (o com és possible que rebin subvencions sense tenir en compte aquest incompliment de la llei, per exemple).
Benvinguts siguin els avenços i els debats, però ja no podem fer com si res. Sí, ens n’adonem i potser estem disposades a acceptar-ho com un moment més del procés d’emancipació, però no ens prengueu per idiotes. Al primer #onsónelshomes que vaig veure no podia creure que haguéssim arribat a tal grau de cinisme tan aviat. Tinc clar que no hem de deixar d’assenyalar contradiccions.
Tinc clar que no hem de confondre el dit amb la lluna. Tinc clar que n’estem aprenent. Però just el cap de setmana en què escric aquest article n’he sentit de l’alçada d’un campanar. Primer va ser un senyor gran a la carnisseria suposadament fent broma «es mor una senyora i el primer que fan es detenir el marit», i l’endemà un grup de quatre energúmens de bona família a l’autobús celebrant que van a una «festa» amb perles com dir que hi haurà unes noies «4 per a 4» o que «ahir a la posada [de llarg] va venir la meva nòvia, quina filla de puta». Com em van dir fa poc a propòsit de les dones en l’Església: «Sou unes supervivents». Si en queda de feina per fer, mare...
Editora de ‘L’Avenç’.