La cúpula de la UE es manté oberta
La negociació per elegir els cinc alts càrrecs entra a la recta final Espanya intenta traduir en poder el seu lideratge socialdemòcrata
Apocs dies d’una nova cimera clau per al continent, la fotografia de la nova cúpula d’alts càrrecs que dirigirà les institucions europees els cinc anys vinents –president de la Comissió Europea, Consell Europeu, Banc Central Europeu, Parlament Europeu i alt representant per a la política exterior i de seguretat comuna– continua sense definir-se.
Ni els contactes restringits entre els coordinadors dels tres grans grups –PPE, socialdemòcrates i liberals– ni la ronda de consultes bilaterals en què està immers el president
del Consell Europeu, Donald Tusk, amb la resta de líders i responsables de l’Eurocambra, han permès trobar «la fórmula màgica». La negociació entra en la setmana més crucial sense cap favorit clar. Els caps d’Estat i de Govern s’han marcat com a objectiu tancar un acord en el Consell Europeu del 20 i 21 de juny, tot i que ningú posa la mà al foc que la cita acabi amb el puzle resolt.
En realitat no hi ha una data límit que obligui a prendre una decisió. La renovació –tret de la presidència del Parlament Europeu, que s’ha de produir la primera setmana de juliol– no s’ha de formalitzar fins a la tardor, però als líders els agradaria tancar aquest capítol abans de les vacances. «Hi ha disposició per decidir-ho aviat però això no vol dir que passi», admet un diplomàtic. Tusk, que es reuneix demà amb la conferència de presidents de l’Eurocambra, plantejarà la discussió com un paquet «perquè és l’única forma que té sentit», insisteixen des del Consell.
En aquest nou engranatge sobresurt una peça fonamental: la presidència de la Comissió Europea, el càrrec més apreciat, la grossa entre els cinc a repartir. El Partit Popular Europeu, com a guanyador de les eleccions passades, continua reclamant el lloc del luxemburguès Jean-Claude Juncker per al seu candidat principal (o spitzenkandidaten), l’alemany Manfred Weber. Malgrat les crítiques per la seva falta d’experiència i els rumors de fissures dins el partit –el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ja ha anunciat que no el votarà si és l’elegit–, el polític bavarès afronta l’esprint final com a favorit.
RETROCÉS / El retrocés dels democristians el 26-M ha donat ales als socialistes i liberals per disputar-li el lloc, posar fre al monopoli institucional del PPE, que ostenta les tres presidències de la Comissió, el Consell Europeu i l’Eurocam
El retrocés dels democristians el 26-M ha donat ales als socialistes i els liberals Merkel es configura com la candidata de consens si al final el PPE decideix retirar Weber
bra, i impulsar una «aliança progressista» que moduli les noves prioritats cap a altres interessos. No obstant, tothom coincideix que si Weber salta de les travesses també ho farien els candidats d’aquestes dues famílies: el socialdemòcrata holandès Frans Timmermans i la liberal danesa Margrethe Vestager.
«El PPE ha de triar si recolza el procés de spitzenkandidaten o vol un president de la Comissió Europea», resumeix un alt funcionari europeu sobre l’estat de la partida. Des del francès Emmanuel Macron fins al luxemburguès Xavier Bettel i fins i tot el socialista Antonio Costa han demostrat que cedirien la joia de corona i acceptarien un conservador si la persona elegida fos una altra i, en particular, Angela Merkel. «Seria una candidata perfecta», deia dijous passat el primer ministre luxemburguès. «Si ho vol la recolzaria, per descomptat, perquè crec que necessitem algú fort», proclamava Macron.
EQUILIBRIS / Als passadissos circulen altres noms. Des del primer ministre holandès, Mark Rutte, fins a l’irlandès Leo Varadkar o el negociador en cap de la UE per al brexit, Michel Barnier. Tot dependrà d’una negociació complexa i de la persona que aconsegueixi unir una majoria qualificada en el Consell –21 països que representin el 65% de la població– i una majoria simple a l’Eurocambra (376 vots). Amb aquesta fitxa central triada es repartiran la resta de càrrecs en funció dels diferents equilibris geogràfics, polítics, de mida i de gènere. Per exemple, la lituana Dalia Grikauskaite o l’exprimera ministra danesa Helle ThorningScmidt opten a la presidència del Consell Europeu, o l’alemany Jens Weidman i el francès Villeroy de Galhau per al BCE.
Segons fonts diplomàtiques, el més important per a Espanya és situar algú al capdavant de la Comissió que comparteixi la visió d’Europa sense donar importància al passaport. Amb l’aval dels resultats de les últimes eleccions europees, Pedro Sánchez és avui el líder de més pes de la família socialdemòcrata europea i tot i que afronta aquesta lluita sense grans noms haurà de jugar les seves cartes per aconseguir que Espanya, la cinquena economia de la UE, comenci a boxejar en el seu pes a les diferents institucions i especialment a la Comissió Europea amb una vicepresidència important.