Buscant el nou Draghi
La presidència del BCE depèn per primera vegada d’una negociació de càrrecs global
President del Banc Central Europeu (BCE). Fins ara aquest càrrec no es vinculava a altres llocs europeus d’alt rang. Es veia més tècnic que polític. Però en aquesta ocasió, per primera vegada, forma part d’una negociació més global entre estats; o, el que és el mateix, entre l’eix París-Berlín d’Emmanuel Macron, desitjós de «reequilibrar Europa» amb aliances entre progressistes i liberals, i Angela Merkel, paladí del poder europeu conservador.
Mario Draghi, amb la seva històrica frase «faré el que sigui necessari» per salvar l’euro, culmina a l’octubre un mandat exitós de vuit anys. Deixa un BCE amb un balanç que s’ha duplicat des que va ocupar per primera vegada el seu despatx al quarter general del banc en Frankfurt l’1 de novembre del 2011 i al qual ha dotat d’un arsenal que va molt més enllà dels tipus d’interès (que no ha parat de baixar des de fa vuit anys), com la compra de deute.
Ara, els països han d’escollir el seu substitut, però en un tauler on qualsevol moviment condiciona els altres. El president del Bundesbank, Jens Weidmann, un falcó que va ser assessor de Merkel i oposat a la política d’estímuls de Draghi, guanya enters en la carrera. Però això dependrà de si el seu compatriota Manfred Weber, del Partit Popular Europeu a l’Eurocambra, aconsegueix la presidència de la Comissió.
Berlín vol un càrrec rellevant. Fins avui cap alemany ha dirigit directament la política monetària de la zona euro, tot i que ha incidit en els nomenaments de presidents. El primer va ser l’holandès Wim Duisenberg (1998-2003), que va substituir el francès Jean-Claude Trichet (2003-2011), fins a arribar a Draghi. Una combinació de perfil tècnic i requisits polítics. En aquest cas el resultat és més imprevisible. I preocupant. Draghi deixa com a llegat un BCE amb més independència i amb una política que va salvar l’euro amb mesures inèdites com la compra de deute.
Weidmann, que en les últimes dates ha provat d’endolcir el discurs, desperta recel als països del sud que més van patir les polítiques d’austeritat, però també als mercats per les seves discrepàncies públiques amb la política de Draghi que va frenar la crisi del deute sobirà. ¿Mantindria un falcó defensor de les polítiques ortodoxes el desplegament imaginatiu de Draghi en una altra crisi?, es pregunten.
En tot cas, Weidmann, que ha anat de gira per guanyar adeptes per diversos països europeus, entre aquests Espanya, no està sol en aquesta carrera. També escalfa banqueta l’excomissari d’Assumptes Econòmics Oli Rhen, governador del Banc de Finlàndia, tot i que el seu predecessor en aquest càrrec, Erkki Liikanen, compta amb més avals. També s’ha posat sobre la taula el nom de François Villeroy de Galhau, governador del Banc de França, i el de l’actual membre del comitè executiu del BCE Benoît Coeuré. Però un francès, Trichet, ja va ocupar el lloc.