«Les prohibicions no frenaran l’èxode»
Jenny Erpenbeck (Berlín Oriental, 1967) ha guanyat el Premi Llibreter amb Les formes del verb anar.
— Va escriure la novel·la abans de la gran crisi d’immigrants del 2015, ¿com es viu des d’aleshores el problema a Alemanya?
— En els últims anys la situació no ha millorat per als refugiats. No tenim lleis adequades a la Unió Europea per garantir la seva situació i bregar amb aquest problema. Falta solidaritat de països com Polònia i Hongria. Alhora, hi ha un auge de la ultradreta. És absurd que aquests partits instrumentalitzin i posin el focus de la seva propaganda en els refugiats vinculant-los amb l’islamisme.
— ¿Per què tractar de refugiats? — Els refugiats i com una persona pot conservar la identitat individual enmig de canvis bruscos i tràngols en la seva biografia és el tema de les meves novel·les. Els refugiats són el gran tema d’aquest segle. El 2010, quan vaig començar a escriure, ja n’hi havia a les ciutats alemanyes, però la gent no volia veure’ls, per a ells es movien en un món paral·lel, al marge del nostre món quotidià. I jo vaig voler veure el món des del seu angle.
— Alemanya ha vist durant la segona guerra mundial continus moviments de refugiats. ¿Falta memòria?
— Des del final de la segona guerra mundial, Alemanya ha discutit sobre la culpa, sobre el que no vam fer i hauríem d’haver fet, les conseqüències polítiques d’una estratègia que va costar milions de vides i va omplir els camps de concentració i va causar una guerra. Els meus avis paterns van emigrar com a comunistes a la Unió Soviètica, els materns van fugir de l’est de Prússia a Berlín a l’acabar la guerra. Fer les maletes amb molt poques coses i haver de començar de nou gairebé de zero ha sigut habitual en la meva família.
— ¿Què diferencia les dues eres? — En aquella època es creuaven fronteres més fàcilment que avui. Els refugiats actuals a Europa tenen molts problemes amb els passaports i visats perquè les fronteres els són molt més rígides. Tot i això, continuen intentant arribar a Europa encara que sigui a costa d’enfonsar-se al Mediterrani. Les prohibicions no frenaran l’èxode, perquè es llancen al mar per defensar el seu benestar. La nostra societat ha de preparar nous camins d’aquí a 100 anys contra les crisis venidores: ecològiques, pel canvi climàtic, noves guerres... Avui, la vida d’un ofegat al Mediterrani val menys que la d’un europeu.
— ¿Va contactar amb refugiats? —Segueixo en estret contacte amb 10 africans, alguns amb històries tristes. Un va morir, Rashid; un altre es va tornar boig i està internat; a un altre, el meu marit i jo li hem comprat un cotxe perquè fundi una empresa de taxis a Ghana; a un altre li falta un 25% per obtenir el permís de residència, necessita aprovar un examen d’alemany i no ho aconsegueix perquè hi ha conceptes que no acaba de comprendre, com fàbriques o àtoms. Com que no és menor, no pot anar a l’escola. No té pares, ni forma de finançar-se, ni accés a subsidis.
«Avui la vida d’un immigrant ofegat al Mediterrani val menys que la de qualsevol europeu»