Palol, Simó i l’oblit

Dees

En l’homenatge, no per institucional menys clandestí, dedicat a IsabelClara Simó divendres passat, vaig llegir un poema seu, inèdit per descomptat, en què es lamentava de l’oblit a què s’havia vist sotmesa.

L’endemà vaig felicitar de Palol per el seu últim títol. En resposta a una pregunta meva, l’autor, l’únic entre nosaltres que és considerat de culte a nombrosos països que encara no han renegat de l’alta literatura, em va confirmar el desastre. Tret d’una aparició col·lectiva a Can Grasset, en què va promocionar la sèrie de novel·les de Comanegra i d’una petita entrevista-ressenya publicada per un amic que la va col·locar malgrat tot, el silenci, el buit, gairebé m’atreviria a dir que el boicot, han sigut totals.

«No et volen... t’han fet fora ...

Miquel

has caducat ...» Després d’enaltida i multiguardonada com l’autora més buscada i llegida, la Simó va haver de patir la humiliació d’un oblit tan espès com imprevist i injust.

Si no arriba a ser dona i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no exhibís un historial tan fastigosament masclista, no hauria sigut rescatada un instant per ser l’excusa d’una festa autocomplaent i tornada de seguida al pou fosc dels desnonats. De sobte, el cim és l’avantsala de l’abisme.

Més encara si el cim s’ha coronat lluny de casa. Quan una prestigiosa revista nord-americana va publicar allò dels tres genis catalans –Antoni Gaudí, Salvador Dalí i Palol–, el tercer en concòrdia va ser esborrat del mapa.

Des d’aleshores, l’autor d’El

en comptes de condescendir i fer-se digerible es venja de la mediocritat tornant-se més i més explosiu. Sota el pretext d’un doble espionatge, és un

burleta, salvatge, barroc i cultíssim que es transforma en un torniquet al ganyot d’aquell crític que se sap intel·lectualment desnerit, és a dir, del crític i del professor de literatura catalana. En aquests pagaments, no ser recomanable per a pusil·lànimes és sinònim de no apte per a ningú.