EL LLAÇ DE COLAU
El símbol del processisme torna a lluir a l’ajuntament Esquerra i JxCat subratllen que la mesura fins i tot arriba tard
La primera decisió de l’alcaldessa de Barcelona després de la seva reelecció va ser tornar a penjar, ahir, el llaç groc a la façana de l’ajuntament, contra el criteri dels seus socis del PSC.
Manualitats municipals. Feu un gir de 180 graus a uns dels dos extrems d’un llaç groc i uniu-lo amb l’altra punta. Obtindreu així una banda de Möbius, un prodigi de les matemàtiques, un objecte sorprenent, tant que fins al 1858 els topòlegs no es van adonar de la seva existència, una superfície plana amb una única cara, sense revers, perfecte per escriurehi veritats que no admeten cara B. A aquestes hores, ja queden pocs lectors que encara no ho sàpiguen, però Ada Colau, després de la sulfúrica celebració de la seva reelecció com a alcaldessa –com a mínim iza,
rabiza o colipoterra, de tot li va dir la parròquia indepe congregada a mitja plaça de Sant Jaume–, ha tornat a penjar el llaç groc a la façana de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’opinió en contra del seu principal aliat, el PSC, i es dona per fet que el rebuig també de Manuel Valls, qui va enviar a la reunió en què es tractaria la qüestió dos dels seus regidors i, ¡oh!, quan van sortir per la porta, resulta que ja no ho eren, formaven part d’una escissió cuita a Madrid en aquest interludi.
La decisió és única i exclusiva de Colau i els seus regidors. No s’ha votat. Formalment, la reunió que ahir van celebrar els representants dels partits amb representació en el consistori barceloní era una simple presa de contacte, ni tan sols era una junta de portaveus, perquè els grups municipals encara no s’han constituït. A l’agenda, el que estava previst era que el secretari municipal informés de quins passos preveu el reglament per als pròxims dies. Acabada la seva intervenció, Janet Sanz, número dos de l’alcaldessa, va treure la qüestió del llaç. No hi va haver sorpreses. Només matisos de color, que no s’ha de ser Kandinski per acceptar que són importants.
Esquerra i Junts per Catalunya (JxCat) van recolzar lògicament la proposta de tornar a col·locar-lo, però com són oposició no li van concedir ni un pam de terreny a l’alcadesa. El republicà Jordi Coronas, per exemple, es va estranyar que Colau preguntés per això. Ho farà per cortesia, va suposar. La seva tesi és que la prohibició de la Junta Electoral Central de penjar simbologia partidista a la façana de l’edifici consistorial va caducar la nit de les eleccions. O sigui que, segons ERC, Colau arriba tard. Elsa Artadi va transitar més o menys el mateix fil argumental. Si Barcelona en Comú pretenia tendir ponts després de la guerra sense treva de dissabte, vaja, el dia en què la plaça de Sant Jaume semblava Twitter, ha quedat clar que necessitarà un cos de sapadors amb més tropa que Sanz i Jordi Martí, que l’ha acompanyat en la reunió.
L’HORA DELS WHATSAPPS L’interessant, És clar, no era tant l’opinió de les forces processistes, sinó la reacció dels qui van facilitar la investidura de Colau. La de Valls caldrà imaginar-la, perquè els dos ciutadans van sortir de la reunió desconcertats pel ridícul de la situació. Pel que sembla, a mitja reunió han començat a arribar als telèfons de tots els
presents la ruptura d’Albert Rivera amb Manuel Valls. Ni tan sols van aprofitar la presència de micròfons per fer-se valer com a nova oposició.
En nom del PSC i a les portes d’una negociació per formar un govern bipartit, el repte el tenia Laia Bonet, número dos de Collboni. Va construir un castell de cartes argumental. En primer lloc, Bonet afirma que el que va acordar l’última junta de portaveus de l’anterior mandat és aigua passada, que per a alguna cosa se celebren eleccions, no per perpetuar decisions d’anteriors majories.
En segon lloc, els socialistes reconeixen que BComú, ERC i JxCat sumen majoria en el ple, però creuen que una decisió com la del llaç mereixeria més consens, perquè (n’hi ha prou de remetre’s a les proves de dissabte) divideix i molt. En qualsevol cas, sembla que aquest no serà un obstacle perquè s’obrin formalment les negociacions per conformar un bipartit municipal. La tesi de defensa del PSC és que Collboni ja es va asseure a la mateixa taula de govern de Colau tot i que en l’aspecte simbòlic els separava un món. És una tesi que, no obstant, passa de puntetes pel fet que va ser precisament la simbologia a què es va aferrar Colau per trencar amb Collboni en l’anterior mandat.
Bill Bryson, autor de notables llibres de viatges i un totòleg com n’hi ha pocs, va confessar en una ocasió que un dels plaers més grans de vagar pel món és agafar la premsa local durant l’esmorzar i comprovar quanta tinta es dedica a qüestions que no tenen la menor repercussió en altres latituds i longituds del planeta. En descàrrec de la premsa local barcelonina s’ha de revelar que la dotzena llarga de periodistes que esperaven que acabés aquesta primera reunió agendada pel secretari municipal coincidien a remarcar la irrealitat del moment, per l’anomalia que la primera urgència de la ciutat sigui el llaç, però així ho ha decidit l’alcaldessa i així ho ha expressat, amb semàntica 100% processita, Sanz: «Volem la llibertat dels presos polítics».