Moderació

Podem representa una opció moderada, en comparació amb l’extravagància dels socis de Colón

É

s la paraula que es comença a obrir pas, la pronuncien els que s’han de presentar a la investidura, la tenen al cap el sentit comú i, potser, els poders amagats més sentits quan toca formar govern. M’agradaria pensar que no existeixen i sí un esperit sant laic, alguna cosa hi ha d’haver i millor que sigui un esperit.

Si la moderació és necessària per conduir un país, això semblen haver dit els electors. Després dels resultats, no obstant, uns han pogut millorar les seves xifres, afegint-hi moderació; d’altres les han empitjorat.

Pedro Sánchez, en un replegament meditat de la primera fila negociadora i de la facúndia, suma moderació; no poden dir el mateix els membres del club de la plaça de Colón. Descomptat el PP i Vox, correspondria a Ciutadans aportar aquesta dosi de moderació que qualsevol país necessita per construir un govern, però no. Ciutadans insisteix en el seu caràcter estrafolari, cridaner i, de vegades, fins i tot gamberro.

Per això, si l’esperit sant laic està buscant moderació, no troba Albert Rivera. És més, a la seva fitxa hi figura el desprestigi creixent en una UE que desestima molt l’aproximació, no diguem emparar o facilitar l’entrada de l’extrema dreta a les

institucions. Important, no és només simbòlic. El nou repartiment de poder en una UE postMerkel i postbrexit, és una oportunitat per a una millor presència política i econòmica que Espanya no pot ignorar. Ciutadans no és vista de bon grat en aquest projecte. Difícil per a Sánchez comptar amb un soci potencial, que va a la seva a Espanya i a Europa.

Debilitat morada

Podem, conscient de la seva debilitat electoral i de la seva inestabilitat orgànica, amb el seu líder qüestionat, representa avui, també, una opció moderada en comparació amb l’extravagància sense remei dels socis de Colón.

En aquesta observació general no sembla haver-hi cap altra solució que un govern en què els seus protagonistes principals siguin els més moderats i, ara per ara, ho són el PSOE i Podem. Potser a Podem li perjudiqui la seva ansietat, potser al PSOE li beneficiï la seva potència tàctica, inclosa l’amenaça de noves eleccions, però cridar a un govern de coalició o de cooperació és només un artefacte semàntic.

El sentit comú està preparat per a un govern plural, amb ministres o sense ministres, que es miri al mirall portuguès o al Botànic valencià. Les alternatives invocades pel ministre José Luis Ábalos no són viables i sí negades.

Ningú assenyat dels que es van afanyar a proposar una aliança nacional amb Rivera ja no pot perseverar. Rivera s’ha condemnat i de camí ha condemnat la seva participació en la moderació; ni tan sols està

aconseguint que els cridats a governar perdin el sentit comú i s’embarquin en excessos.

Un govern de progrés és possible, Sánchez ho sap, Iglesias, també. Ningú al bloc de les dretes proposa una altra cosa que no sigui l’agitació i la crispació. La incoherència els tanca, la seva estratègia és només empènyer el guanyador de les eleccions als extrems mentre ells, amb la seva irresponsabilitat, ho fomenten. Hi haurà govern malgrat ells, però caldrà sumar més moderació.

Ningú en el bloc de les dretes proposa cap altra cosa que no sigui l’agitació i la crispació