Valls, amb veu pròpia

Manuel Valls era l’únic home que somreia, ple d’orgull i satisfacció en la sessió de constitució de l’Ajuntament de Barcelona. Amb els seus tres vots, suposadament gratis, li va regalar l’alcaldia a Ada Colau, que aquesta segona vegada es va agafar a la vara amb cara de circumstàncies. L’ex primer ministre francès es va atrevir a dir-li a la cara a Joaquim Forn –que venia de la presó de Brians i a la qual tornaria un cop acabada la sessió– que a Espanya no hi ha presos polítics. Després va apartar la mà quan Quim Torra, el president de la Generalitat, li va oferir la seva. Sense cap mena de vergonya, perquè se sap guanyador i no va amb miraments.

Valls serveix els que defensen que tot s’hi val per lluitar contra l’independentisme. És un professional de la política, ara a sou dels poderosos, pur entorn de l’Ibex 35. Que dos dies després de la sessió d’investidura, Inés Arrimadas, de Ciutadans, anunciï que el seu partit tindrà grup propi a l’Ajuntament de Barcelona, és a dir, que trenca amb Valls, sembla que no l’afectarà negativament.

Ja fa molt que Albert Rivera i Valls no s’avenien. La manifestació de la plaça de Colón de Madrid amb Cs al costat del PP i Vox contra el Govern de Pedro Sánchez va suposar un punt important de desacord. De fet, Rivera i Valls han evitat aparèixer junts durant la campanya electoral. És clar que qui comença a ser molt qüestionat a les tertúlies de Madrid és precisament Rivera, que es resisteix a abstenir-se per facilitar la investidura de Sánchez i el llança a mans dels independentistes, aquells a qui afirma que s’han de derrotar.

NO SEMBLA que Valls perdi. Justament el contrari. Sabuts els suports econòmics i poderosos amb què compta, Valls ja ha aconseguit enlairarse i desenganxar-se de Ciutadans i corre la seva pròpia carrera política. Em pregunto quant de temps falta perquè el ciutadà català/espanyol/francès organitzi la seva pròpia plataforma política a Espanya.