«Si Bruce vol hi ha temps per fer una gira el 2020»
Steve van Zandt, Little Steven, va reprendre fa un parell d’anys la seva carrera personal, amb la seva banda, The Disciples of Soul, publicant el seu primer disc propi en gairebé dues dècades, Soulfire, i ara el segueix Summer of sorcery. El treball l’ha portat de nou a Barcelona, ahir a l’Apolo, després d’oferir, diumenge, una sessió de discjòquei al Hard Rock Café. I amb tot això, el guitarrista es manté en alerta per si sona el telèfon i Bruce Springsteen el convoca per a una tornada de l’E Street Band. — Summer of sorcery sona entusiasta, tant com Soulfire, tot i que aquesta vegada es basa en cançons d’estrena. ¿En què s’ha inspirat? — Com a artista tens dues obligacions: ser fidel a tu mateix i ser útil a la societat. Vivim el període més fosc que pugui recordar, potser fins i tot pitjor que els anys del Vietnam: nacionalisme, separacions, feixisme, extremisme religiós, supremacisme blanc... I el meu paper és donar una mica de llum i esperança.
— L’àlbum parla de les primeres vegades.
— He anant enrere en el temps i he capturat el meu primer moment de consciència com a jove enamorat de la vida, de l’amor, de l’estiu, sentint-te alliberat. No havia fet mai un disc que no fos polític o autobiogràfic, i
Soulfire va ser un treball de transició. Aquelles cançons que havia escrit en altres temps per a altres artistes em van agradar, i em vaig preguntar si en podria fer d’altres en aquesta línia per a mi. És el meu primer disc de ficció, amb diferents personatges, com una pel·lícula. Ho vaig aconseguir.
— La paraula sorcery al·ludeix a la bruixeria.
— A una cosa metafísica, màgica, que no podem entendre. No és necessàriament negatiu ni fosc. És més aviat l’alquímia, la transformació màgica de la vida, amb el seu misteri i la seva mística. Un element de misteri que ningú sap d’on ve. — Un disc molt obert en termes sonors, amb pop, soul i fins a ritmes llatins. —És la música que m’agrada: els girl groups dels 60, Carole King i Gerry Goffin, Jeff Barry i Ellie Greenwich, Barry Mann i Cynthia Weil... Phil Spector, i les bandes sonores blaxploitation, i Sly & The Family Stone, Van Morrison, els Beach Boys, Sam Cooke, Tito Puente…
— Ja no fa discos polítics com ho eren Voice of America o Freedom-No compromise. ¿Per què?
— El món és un altre. La cançó política era útil als 80, perquè el que passava no era obvi. Els polítics estaven amagats, no se’n parlava. Podies passar setmanes, mesos, sense pensar en el Govern. Ara, ni cinc minuts. Teníem el cowboy Reagan, l’avi de tots, amb el seu aspecte feliç, mentre es dedicava a ajudar els dictadors de tot el món. Ara tot és a la superfície, 24 hores al dia i set dies a la setmana, i per això el meu propòsit és desmarcar-me i transportar la gent a un altre lloc.
— ¿Creu que el rock continua sent un vehicle de comunicació poderós?