Sisa i el seu tebeo galàctic
Fa un munt d’anys, coincidint amb el Saló del Comic de Barcelona, Jaume Sisa va gravar a mitges amb Pascal Comelade un single amb la cançó Yo quiero un
tebeo. Es va presentar al vell Zeleste amb Quico Pi de la Serra entre el públic –i intentant de tant en tant un salt a l’escenari– i el poeta Enric Casasses fent com que tocava el triangle, tot i que no feia ni un cling a temps, no sé si per falta d’oïda o perquè estava molt entretingut encaixant l’esbroncada que li clavava una amiga argentina passada de voltes des de la primera fila: una nit memorable que va servir per deixar ben clar l’amor als còmics del nostre cantautor galàctic.
Des de fa uns dies, Sisa té un còmic per a ell sol: Sisa. Els anys galàctics, una mena de biografia dibuixada en què s’aborda la seva trajectòria vital i musical a base dels flashbacks que genera una reunió entre l’artista i els seus heterònims, que són gairebé tants com els de Fernando Pessoa: el biògraf Ventura Mestres, el cantant Ricardo Solfa, el compositor
Armando Llamado i aquest oblic homenatge al difunt pare de Sisa que és El Viajante. Entre tots aquests personatges a la recerca d’autor –hi incloc el mateix Jaume– passen revista al passat del cantautor galàctic, un home que reconeix que està de retirada perquè creu que ja ha dit tot el que havia de dir. Amb el magnífic disc Malalts del cel va posar punt final a la seva carrera musical amb la mateixa categoria que
David Bowie en el seu Blackstar, però sense necessitat de morir-se als dos dies de la seva publicació,
cosa que els amics li agraïm. Després de l’estiu, Anagrama editarà un llibre amb les seves cançons, poemes, textos inèdits, cartes i altres esforços literaris i l’home es considerarà oficialment jubilat. O això diu. Espero que no sigui així perquè només del repertori d’Armando Llamado per a Ricardo Solfa queden, segons em va comentar, unes 50 cançons inèdites.
Sisa. Els anys galàctics es va presentar dijous a la llibreria La Central del carrer de Mallorca, coincidint amb la inauguració del Museu del Còmic de Sant Cugat. És un àlbum fresc, didàctic i eficaç escrit per J. M. Polls –portaveu i factòtum de l’escola de còmics Joso– i dibuixat per Manu
Ripoll, amb un to naïf però amb conyeta que recorda de vegades el Heinz Edelmann de Yellow submarine. Edita Rafa Martínez, de Norma Comics, i el pròleg és del periodista musical Santi Carrillo, amb el qual vaig protagonitzar una d’aquelles ficades de pota que em caracteritzen: li vaig preguntar en què treballava, em va contestar que seguia al capdavant de la revista Rock de Lux i jo li vaig fer la pitjor pregunta que es pot fer en aquests casos i que tant m’irritava a mi quan escrivia a l’Interviú dels anys previs a l’enfonsament: «Ah, ¿però encara surt?». Santi, si estàs llegint això, torna a acceptar les meves disculpes: la meva intenció no era displicència ni mala fe, sinó pura ignorància.
Els Balls Selectes
Al senyor Carrillo li va tocar donar conversa a Sisa davant d’un públic entregat. Junts van repassar la trajectòria de l’artista i van donar algunes pistes sobre el seu futur, tot i que poques, ja que una cosa és el Sisa amb qui quedes a menjar i parla que fa goig, i una altra el Sisa que interpreta el paper del Cantautor Galàctic i que acostuma a mostrar-se bastant críptic. En qualsevol cas, la lectura de Sisa. Els anys galàctics aclareix qualsevol dubte sobre això i apareixen moments de la seva vida dels quals un no sabia absolutament res, malgrat que el conec des de finals dels 70, quan feia de Ricardo Solfa en els Balls Selectes del Saló Cibeles.
L’únic que no vaig entendre de l’acte va ser que Sisa aparegués amb les celles pintades de color marró. Li vaig preguntar per l’assumpte, però no vaig obtenir resposta. Pot ser que sigui la fase següent a aquella en què anava per allà amb una bossa de senyora al cap que, si no m’equivoco, pertanyia a l’artista Francesca Llopis. O algun gest galàctic que, a mi, com a subjecte prosaic, se m’escapa.